Montsanto deixa les llavors del terror sota la terra

Després que el nostre Parlament de Catalunya ignorés una iniciativa legislativa popular amb més de 100.000 firmes per aturar el conreu de transgènics a Catalunya, els col·lectius socials, pagesos i sectors afins a la responsabilitat mediambiental i a l'alimentació sana segueixen lluitant per a aconseguir aturar aquesta colonització empresarial encoberta d'obra benèfica.

Si voleu trobar bons argument contra els transgènics, o més ben dit, en contra de com s'estan utilitzant els trangènics i dels efectes negatius que produeixen tal com ho estan fent, dediqueu una estona a veure els dos documentals que ha emés 60 mintuts sobre Montsanto. Fan esgarrifar.

http://www.tv3.cat/60minuts/index.html
"El món segons Montsanto (1) . El mes de juny passat, els principals partits catalans del Parlament, PSC, CIU i PP, van votar en contra de l’acceptació a tràmit d’una iniciativa legislativa popular; una proposta de llei avalada per més de cent mil firmes que pretenia prohibir el cultiu de transgènics a Catalunya. En aquest context, “60 minuts” emet durant dues setmanes el documental “El món segons Montsanto”, un treball d’investigació molt revelador, periodístic i al mateix temps militant, fet per Marie-Monique Robin que repassa la història de la multinacional americana que actualment és líder mundial dels organismes genèticament modificats.

El món segons Montsanto (2) “60 minuts” emet la segona part del documental “El món segons Montsanto”, un treball d’investigació molt revelador que repassa la història de la multinacional americana que actualment és líder mundial dels organismes genèticament modificats i està considerada una de les empreses més contaminants de l'era industrial (PCB, agent taronja, hormona del creixement bovina, Roundup...)."

L'impacte de les espècies invasores sobre la biodiversitat: de la resignació al rebuig, passant per l'acceptació

Està científicament comprovat que la introducció d'espècies foranes que desenvolupen comportaments invasors és una de les causes més importants de pèrdua de biodiversitat del Planeta. Però això es pot aturar?, és reversible?, cal evitar-ho?.

En els casos en que aquesta invasió d'espècies foranes afecta a l'economia està clar que hi ha un rebuig unànime a la introducció d'espècies, a nivell popular està molt mal vist i tothom coincidiria en afirmar que es tracta d'un atemptat ecològic. Els casos més coneguts serien l'actual plaga de cargol poma al Delta de l'Ebre, que afecta als camps d'arròs negativament, tal com fa el cranc de riu americà. Però si bé en alguns casos encara som a temps d'erradicar-los, el primer, en el segon ja hem fet tard, i el cranc roig americà s'ha fet amo i senyor de totes les masses d'aigua del país. Una altra espècie molt negativa és el musclo zebra, que tapona canonades i altres infraestructures hidràuliques.

Hi ha altres casos en que l'invasió pot causar problemes de salut, com el cas del mosquit tigre. Llavors si que es gasten molts diners en erradicar-lo, i evitar que s'escampi, tot i que tampoc amb molt entusiasme.
Hi ha casos d'introduccions que no tenen efectes econòmics, ni de salut negatius, sinó positius. Això fa que, per exemple, pescadors hagin lluitat a mort per defensar que el black bass i la carpa no son peixos d’aigua dolça exòtics invasors, quan si que ho són, i demanen que es mantinguin les seves poblacions en les aigües catalanes argumentant els beneficis econòmics de la pesca esportiva, el turisme, allotjaments, etc...

Hi ha altres espècies que simplement són invasores, afecten negativament els ecosistemes naturals, i al no afectar l’home són simplement ignorats. La introducció d’espècies exòtiques en medis aquàtics és el cas més flagrant, com que la vida a sota l’aigua no es veu, l’impacte és poc rellevant. Així, en el cas de l’estany de Banyoles tenim una comunitat de peixos dominat pel black bass, el peix sol i la gambusia, d’origen americà, i la carpa, d’origen asiàtic. La comunitat de tortugues d’aigua la domina la tortuga de florida o d’orelles vermelles, en els mamífers s’hi veu sovint el porc senglar, repoblats amb exemplars creuats amb porcs domèstics, i el visó americà, en amfibis un dels més abundants és la granota pintada, provinent del nord d’Àfrica, i en ocells hi abunden els ànecs de granja, el cigne o les oques egípcies. Les plantes no escapen al fenomen, els prats de l’entorn de l’estany s’omplen al setembre d’una planta invasora herbàcia, un aster, que cobreix tots els prats, i també al bosc de ribera hi creixen falses acàcies, ailants, troanes i piracants. Segueixo...

Alguns diran que és evolució natural, i que en 100 o 200 anys la natura es reequilibrarà de nou, que ha passat sempre. Altres diuen que amb les introduccions espècies autòctones n’han sortit beneficiades. Les cigonyes i les llúdrigues han millorat les poblacions en gran part degut a l’alimentació amb l’abundant cranc de riu americà. Altres diuen que no val la pena gastar diners en aquestes espècies, i que fins i tot quantes més espècies hi hagi millor, encara que siguin d’altres ecosistemes, hàbitats o continents... la veritat és que l’home ha accentuat el procés d’extinció de moltes espècies, que l’alteració que estem causant als ecosistemes és molt greu i que tenim l’obligació moral de promoure iniciatives per equilibrar la situació.

Potser no es podrà tornar a l’origen, però com a espècie humana, que ens considerem més avançada i civilitzada, és un dels nostres deures intentar buscar un desenvolupament més respectuós amb l’equilibri natural Per això, qualsevol iniciativa de control o eliminació d’espècies exòtiques ha d’ésser aplaudida, malgrat possibles dubtes ètics. Està clar que la culpa no és dels animals introduïts, sinó de les persones, però cal eliminar o retornar als llocs d’origen les espècies introduïdes. Si a algú això li sona feixista, no ho és, doncs es tracta de buscar la recuperació de l’equilibri natural, no es pot educar a als animals i plantes en la convivència i per tant la única opció és l’actuació radical. A Austràlia tanquen badies senceres per eliminar espècies, assequen llacunes, a Cadis van enverinar una llacuna sencera, i a l’Estany de Banyoles aviat s’iniciarà un projecte LIFE per a controlar les espècies aquàtiques invasores, amb actuacions com la que LIMNOS va promoure a les llacunes de Can Morgat (veure notícies a www.limnos.org).

Podem resignar-nos a la situació per inevitable i seguir a la nostra, podem acceptar-ho com un fet normal i colateral a la globalització de l'espècie humana, o ho podem rebutjar i actuar en consequència.

La Festa de barri, per molts anys!!

Les festes de barri formen part del dia a dia de moltes ciutats i pobles de Catalunya, i també del record de moltes persones. De la festa del barri de Canaleta on vaig néixer en tinc records d'infància, participant de les activitats de la tarda per la mainada, el sopar del vespre i el concert de música per gent gran. Per un nen de 11 o 12 anys allò representava l'oportunitat de sortir de nit amb altres nens i voltar pel barri sense el control dels adults que estaven més per la festa que per nosaltres. No es que fos mol trapella i tampoc molt rebel, però d'aquells dies en recordo emocions curioses, en companyia d'altres nens que fumaven, una cosa que per mi era quelcom impensable, i cosa que mai vaig fer per la gràcia de la meva allargada innocència infantil. Més tard ja a l'adolescència amb la colla voltàvem les nits d'estiu per les festes de barri, les Pedreres, Mas Palau, Sant Martirià, etc... i dels pobles del voltant...

Estic content que s'hagi recuperat la festa del barri de Canaleta, després de més de 11 anys sense festa. Jo vaig deixar el barri al 1992 amb 18 anys, i des de fa uns quants que hi torno a viure. Poder participar de l'organització de la Festa ha estat una bona experiència. N'hi ha que tenien por, que si al sopar només vindran que els nens negres, que ens ho aixafaran tot, que no vindrà ningú, i al final... tot va anar molt bé. Durant al sopar hi havia una barreja de gent gran, parelles del barri, famílies joves amb nens, els avis de la coral de la gent gran, joves de l'organització de la festa, nens i nenes marroquins, subsaharians, sud-americans, etc.. de totes races, una bona mostra del que és el barri. Molts immigrants adults només van venir a controlar els nens, però malgrat tot ha estat una bona iniciativa a millorar molt per l'any vinent. El millor la implicació de tota la gent del Consorci de benestar Social que han apostat per la festa com a una eina de cohesió social. La realitat del barri és molt dura, amb una part de la població molt envellida, parelles grans, sovint provinents de les primeres migracions d’andalusos, murcians,.. i una barreja racial de molts grups diferents, romanesos, magrebins, subsaharians, sud-americans, etc... la majoria de famílies d’aquí amb els anys han marxat com van fer els meus pares, i les poques parelles joves del barri els costa implicar-se en coses així, però cal millorar per teixir xarxes socials i apropar la gent i les cultures. Cal convertir els inconvenients del barri en possibilitats!!

Per molts anys Canaleta, el barri s'ho mereix. Canaleta està de festa 11 de juliol de 2009.!!

El nivell dels polítics de la comarca

L'actitud dels polítics locals envers del Pla Director Urbanístic del Pla de l'estany és per a mi decepcionant. I també serveix per mesurar el seu nivell, i cal dir que no han estat a l'alçada, almenys fins al moment.

Estic d'acord que estem acostumats a que els documents amb aquests títols acabin siguent un document més al calaix que ningú es mira. Però gastar diners públics per una cosa tan sana com planificar com desenvolupar el territori comarcal en els propers 25 anys hauria de ser una prioritat i d’interès per a tothom. Els nostres representants s'ho han agafat com una broma i no hi ha parat la més mínima atenció.

El document públic es va presentar i es van donar 3 mesos de termini per a presentar al·legacions a les entitats i particulars i 4 mesos als ajuntaments. Mentre que en els primers tres mesos entitats com Limnos, les associacions de veïns de Vilert i Centenys i la de Corts, la plataforma Vall de Miànigues i altra gent muntàvem fòrums de debat i xerrades per informar-nos, els polítics s'ho miraven. Acabat el termini dels tres mesos ara els ajuntaments i el Consell Comarcal demanen més temps per presentar al·legacions. No han tingut temps de mirar-se el document!!! Ai pobrets! Ara es desperten i posen el crit al cel per coses que no els agraden, en un document que teòricament ha estat encarregat per ells. Que no sabien el que encarregaven. Ara els molesta que el document posi ordre urbanístic a la comarca i els digui com haurien de fer les coses. Acostumats a anys a fer el que es vol, quan es vol i de la manera que es vol, ara això de fer les coses amb criteri tècnic més o menys assenyat els va gros, molt gros.

S'han despertat tard, i quan s'hi han volgut posar han vist que la cosa era més seriosa del que es pensaven. Ara , gràcies a les seves ploramiques tenen més temps per al·legar i també per contrarestar les al·legacions de les entitats, de les quals disposen de fa temps. El Consell Comarcal es va dignar a fer una reunió amb les entitats on vam fer un interessant intercanvi d'opinions. Tot i que va semblar més que ells recollien idees, per després passar de nosaltres. I ajuntaments com el de Banyoles no ha fet ni debats al ple, ni res... Val més que ho deixem estar, però és per posar-se a plorar. Deixar la comarca en mans d'aquesta gent és com tenir un vaixell a la deriva. Necessitem algú que sàpiga portar el timó i que sàpiga cap a on anar. Em sembla que els polítics locals, d'ajuntaments i consell comarcals, només es deixen portar pel corrent, i no volen ni remar per anar més ràpid, ni marcar el rumb, ni canviar d'embarcació, simplement anar fent,...quin país!!!!

Què interessa als banyolins? Cinema, concerts, xerrades,....

Aquesta setmana he assistit a diversos actes culturals i socials a Banyoles, fet que constata que és una ciutat amb gent amb iniciativa i amb persones que es preocupen per oferir activitats per al gaudi de la gent.

El dijous presentaven la pel·lícula “El Cant dels Ocells” al teatre municipal, una obra premiada i que s’havia d’anar a veure. Fins al moment no havia vist cap pel·lícula de l’Albert Serra i dels seu grup d’actors i equip, i tenia ganes de veure-la per poder-ne opinar. La veritat és que no em va sorprendre ni decepcionar, de fet ja hi anava mentalitzat. Un parell de diàlegs divertits, dels que a la meva colla anomenàvem de besugus, amb alguns “Com vulgueu?” pel mig, aquella típica frase que no deixa avançar, ni et permet desencallar cap discussió, unes sessions d’imatges molt maques, sobretot l’escena de l’aigua, i alguns dels paisatges, i el fet diferencial de ser una pel·lícula a ritme lent, sense presses i que et permet buscar els detalls de la imatge i gaudir del pas de la pel·lícula. Per altra banda, algun moment mes soporífer, doncs, de tant lenta, perdies el fil i el sentit de la pel·lícula, si es que n’hi ha algun que jo per ignorància suposo no vaig saber trobar (tampoc el vaig buscar), en molts moments una imatge massa fosca, un final que no vaig entendre, i la llàstima del soroll de la màquina que se sentia al cinema...Bé, com ja he dit s’havia de veure, ni ho trobo tan espectacular, ni s’ha de marxar a mitja pel·lícula, és una altra manera de fer cinema que es bo de veure.

El divendres una sessió a l’Auditori de Banyoles, en la qual una jove orquestra de Banyoles va interpretar diverses peces, commemorant el dia de la república, tocant una sardana republicana, una altra de J. M. de Saderra i alguna altra peça més. Tot i que a mi no em diuen gaire res les sardanes, l’acte de veure tocar en directe aquesta musica pren una altra dimensió, i la veritat és que em va semblar que els joves components de l’orquestra ho van fer molt bé, i que l’audició em va deixar una sensació molt agradable, i això és bo.

Avui dissabte finalment he anat als actes dels 50 anys de l’Escola de la Vila de Banyoles. Quins records que he pogut recollir a l’escola on vaig passar uns quants anys de la meva infantesa, on recordes coses bones i no tant bones, i on et pots permetre el luxe de tenir us moments de nostàlgia i alegria per tot el que has viscut. Els mestres de l’escola s’han esforçat per organitzar un conjunt d’activitats diverses, xerrades, música, teatre, contes, etc. per fer més atractiva la visita a l’escola i fer més interessat el fet d’entrar a l’interior de les aules, no només als alumnes, sinó a pares i ex-alumnes.

Després d’aquest munt d’activitats, podríem dir, ostres tu, a Banyoles quina marxa. Però no puc evitar sentir un lleugera sensació de desengany o de tristor per la poca presència de gent a alguns d’aquests actes. La sala del teatre no estava ni mig plena per veure una pel·lícula d’un autor de la comarca, el concert si que va tenir bona presència de públic, aquest cop si, tot i que preferentment pares dels joves músics, i finalment el pas de gent per les activitats de l’escola ha estat molt escàs, amb molt poca gent, principalment pares amb mainada petita de l’escola. Sap greu per la gent que s’esforça a fer coses a la comarca, doncs a vegades em dona la sensació que a Banyoles no sabem gaudir de les activitats que ens organitzen. Vull fugir de culpabilitzar a la gent, perquè la gent ja té molta feina a casa seva, potser no li interessa res del que es fa, o prefereix marxar de Banyoles, o té altres altenatives, però a vegades hom té la sensació que després es critica que a Banyoles hi ha poca vida, o que es fan poques coses, i les coses s’han de fer entre tots. Per això, a vegades em pregunto que interessa als banyolins?, i per no fer-me mala sang sempre acabo pensant... Tu gaudeix del que a tu t’agrada, i segueix assistint al que es fa a Banyoles, perquè a Banyoles hi ha gent molt compromesa i amb ganes de donar vida a la ciutat,...

L'alcalde de Banyoles acusa Limnos d'actuar políticament

Pot un alcalde embrutar la imatge d’una entitat d’utilitat pública, social, no lucrativa i independent com Limnos i seguir amb la legitimitat intacte per governar un ajuntament?

Limnos, entitat ecologista del Pla de l’Estany, fundada el 1987, més de 21 anys d‘existència i 130 socis, entitat activa per la ciutat que no només genera activitats naturalistes, sortides, cursos, o fa sensibilització ambiental, sinó que fa una tasca de prevenció i denúncia dels impactes ambientals tant dels ciutadans, empreses com administracions.... De reconegut prestigi als mitjans de comunicació per la seva visió crítica però sempre que possible constructiva,...amb els seus alt i baixos com tota associació formada únicament per voluntariat ambiental, ... i amb els seus errors i encerts...

Resulta que segons l’alcalde de Banyoles una entitat així, està manipulada políticament!!!(http://www.radiobanyoles.cat/noticia.php?id=4641&t=Miquel+Noguer+reconeix+la+tasca+de+Limnos+en+l%E2%80%99afer+dels+parterres%2C+per%C3%B2+creu+que+ha+actuat+pel+color+pol%C3%ADtic). Aquests comentaris al pati de col·legi, a la conversa de bar, a la tertúlia entre gent que no segueix la premsa, ni la tasca de Limnos, i que no coneix a la gent de l’entitat es poden mig entendre. Des dels seus inicis a Limnos se l’ha relacionat amb Plataforma, després amb ERC i fins i tot amb ICV actualment, es un fet innegable, però propi de la gent que desconeix la realitat, gent que viu fora de la política i de l’actualitat social del municipi.

Però aquestes declaracions en boca d’un alcalde de Banyoles, una persona “culta” i amb “criteri” que representa a tots els ciutadans...és un fet molt trist. Ens agradaria saber on estaven ell i els seus assessors els quatre anys de govern d’ERC, quan l’alcalde ens va citar en diverses ocasions també per renyar-nos per la nostra activitat. ERC llavors s’argumentava dient que feien coses bé com el projecte Life, el Parc Natural i el nou Reglament d’Activitats de l’Estany. Ja veiem que de tres coses, dues estan pendents, un aplaudiment per ERC. I de CIU-PSC portem dos anys de govern i les denúncies de Limnos han estat mínimes, probablement per la inactivitat gairebé soporífera de l’àrea de Medi Ambient, però també per donar marge de maniobra al nou govern amb temes com el RAE i el Parc Natural que ERC no va saber acabar. Limnos de color polític? El dissabte 22 de març Limnos estarà amb totes les entitats ecologistes de Catalunya a Barcelona per manifestar-se contra la política ambiental del Govern de la Generalitat demanant les dimissions del Conseller de Medi Ambient d’ICV, del conseller d’Agricultura i el d’Urbanisme del PSC, entre altres reivindicacions... en voleu més?

Al senyor alcalde li dic que miri les hemeroteques i trobarà les notes de premsa denunciant la pista d’atletisme, i si no es va denunciar explícitament a Patrimoni és perquè no ho sabíem llavors, però si ara. Li adjuntarem al nou alcalde de Banyoles el llistat de notes de premsa contra l’activitat de l’ajuntament de Banyoles i veurà que el seu govern de CIU-PSC en porta moltes menys. Potser serà qüestió doncs de fer-li cas i tractar-los igual, i per tant a partir d’ara ser molt més exigents... En dos anys de govern Limnos ens hem reunit dues o tres vegades amb el regidor de medi de l’ajuntament, sempre demanant més col·laboració, i sempre a iniciativa de Limnos, mai a petició de l’alcalde ni de cap altre regidor s’han interessat en parlar amb nosaltres. Ha estat suficient una sola nota de premsa una mica contundent contra la tasca de l'ajuntament per acusar-nos d’actuar políticament i recriminar-nos la nostra manera de fer, i quedar-se tan ample. Mentre que amb una ma embruta la nostra tasca per l'altre ens ha felicitat i donat copets a l’esquena per la nostra actuació (molt propi d’ell, ja el comencem a conèixer).

En tot cas moralment que un alcalde s’atreveixi a fer insinuacions com aquesta de militància política d'una entitat és gravíssim, fora d’un context més informal, fer aquesta manifestació pública, llençant merda i embrutant la tasca d’una entitat social sense afany de lucre és realment escandalós, per més que ho faci amb la boca petita. Vol dir que aquest senyor no entén que és una entitat social, no entén quina és la tasca de Limnos, que vol dir la independència i vol dir no estar acostumat a que li portin la contrària,... a mi les seves declaracions m’han ofès i indignat. Anys treballant per la imatge d’una entitat per, aconseguir un rigor i seriositat, debatent, demanant consens, amb el que costa intentar tenir una entitat oberta a tothom, amb el que costa que la gent participi en el voluntariat, amb el que costa fer nous socis i trobar suports públics i privats, parlant sempre amb les administracions, i que un alcalde embruti el nom d’una entitat amb insinuacions és per demanar ...no se... potser no la dimissió (o postser sí?), però a nivell personal, em decep i entristeix que una persona així sigui alcalde de la meva ciutat. Cal una rectificació pública de l’alcalde, sense cap mena de dubte i una reunió urgent per aclarir aquest tema.

Aquest escrit és total i exclusivament a títol personal, i no ha estat debatut en la Junta de Limnos, ni ha arribat previament a cap dels seus membres.

La màgia de les “Llúdrigues fastigoses

Amb el crit de “llúdrigues fastigoses” el jovent de Crespià intentava escarnir i mofar-se dels rivals de l’altra costat del riu Fluvià a Esponellà al voltant dels anys 30 i 40. La rivalitat entre pobles veïns sempre ha estat una tònica, i també ho era, tal com m’ha explicat en alguna de les seves batalletes el meu avi “Quim”de Crespià. És evident que amb 80 i escaig anys, i amb aquests records sobre la llúdriga, al meu avi se li ha fet molt complicat entendre la meva passió per aquest animal i la meva insistència en la seva conservació i protecció. Però, els nets no sempre podem complaure als avis, i de fet a mi sempre m’ha agradat fer la meva sense la necessitat de donar explicacions o complaure a ningú per força.

Les llúdrigues per mi ho han estat gairebé tot, i formen part ja de la meva vida d’una forma inesborrable. M’han comportat emocions, vivències, viatges, sorpreses, responsabilitats, il·lusions, nervis, burles, conyes, ansietats, plaers, projectes futurs, amors i desamors, feines i hores perdudes, baralles i converses apassionades, nits fredes i cors calents,...tot d’ençà de fa més de 10 anys quan vaig acabar la meva carrera de biologia. L’inici d’aquest viatge apassionant va ser un estiu de 1997 quan em vaig fer soci de Limnos amb 21 anys, una entitat que des dels seus inicis tenia com a objectiu el retorn de la llúdriga a la comarca i a l’Estany. Amb l’excusa de la llúdriga i ja a Limnos he conegut gent, he fet amics, i sobretot i per sobre de tot, he aprés moltíssim i m’he fet persona, en base al respecte per la natura. Les tasques dures i poc agraïdes en el mon de l’ecologisme, sempre a contracorrent i lluitant contra el sistema, per mi han tingut la recompensa en la vessant naturalista de l’entitat.

Al 1999 vaig assistir a l’alliberament de la primera llúdriga al riu Ser a la resclosa de Serinyà. Després d’assistir a diversos censos de llúdrigues als aiguamolls de l’Empordà sense sort, el juliol del 2005 vaig veure el meu primer exemplar a la comarca, un pas fugaç per la resclosa de Martís al Fluvià. Al 2006 trobava el primer rastre a l’Estany de Banyoles a Can Morgat i ara ja es probable que hi hagi més d’un exemplar de forma regular tal com han indicat els resultats del projecte de voluntariat de Limnos sobre la llúdriga.

La meva última satisfacció, 3 llúdrigues juntes a l’Illa de Fares el passat 11 de gener ja fosquejant, nedant a menys de 10 metres de mi... una meravella... un instant de satisfacció... un punt de llum a la vida en un instant de foscor, que simplement il·lumina el camí per seguir endavant en la direcció correcta i amb la força renovada i creixent.

La llúdriga ha alimentat el meu esperit i el meu cor de passió i il·lusió, mentre que la meva tasca professional i el voluntariat ambiental amb Limnos han alimentat el meu caràcter i personalitat, i per tot plegat, ara mateix, no em fa res sentir-me una llúdriga fastigosa, perquè on hi ha llúdriga hi ha peix, aigua i vida i on hi ha vida, hi ha esperança i amor.

Una Nova Cultura del Territori: El Pla Director Urbanístic

El passat cap de setmana un grapat de gent i entitats interessats en promoure una nova cultura del territori ens vam trobar a Girona coordinats pel Centre per a la Sostenibilitat Territorial (CST http://www.centresostenibilitat.cat/). La idea es fomentar els cercles per a la sostenibilitat, una mena de xarxes de persones i entitats que a nivell local/comarcal treballin per fomentar aquesta nova cultura del territori, més sostenible, i menys creixent.

Al Pla de l’Estany tenim una bona excusa ara per reunir-nos per parlar d’això, del territori. Està a exposició pública el Pla Director Urbanístic del Pla de l’Estany i hi ha tres mesos per fer-hi al·legacions. Aquest document preveu el desenvolupament urbanístic de la comarca al llarg dels propers 25 anys en base a unes previsions de creixement demogràfic i desenvolupament econòmic. És probable que l’actual crisi faci variar aquestes previsions, i en tot cas, aquesta previsió de creixement i el document resultant de propostes hauria de comptar amb un important debat social (fins ara gens promogut per les administracions). La importància d’aquest document rau en el fet que és el que hauria de marcar el que fa cada un dels municipis de la comarca d’una forma global, un aspecte que fins ara no es tenia en compte i així hem acabat amb pobles desestructurats, polígons industrials buits i mal localitzats, dispersos, mals serveis i mala planificació en la mobilitat. És moment de posar senya a tot plegat.

El debat social es van encarregar d’organitzar-lo diverses entitats socials que ja es van reunir per preparar unes propostes pel pla director durant l’any 2008. Ara és el moment de tornar-se a reunir. Entitats com Limnos, associacions de veïns com la de Vilert, Miànigues, Corts, la plataforma de defensa dels horts i els recs, entitats com Fa Pudor, La Falç, etc... poden aportar idees de com volen que sigui la nostra comarca en el futur. Més transport públic, millor mobilitat, menys carreteres i menys polígons industrials, més equipaments socials, la protecció de les hortes, etc... Un munt de temes ara estan de nou a sobre la taula. Seria bó que altra gent, així com també els grups polítics es prenguin seriosament aquest document, que hauria de marcar una línia clara de desenvolupament coherent, i posar límits al creixement, desclassificar alguns polígons industrials mal ubicats com el de Serinyà, o algunes zones urbanes en terrenys molt bons com els horts de Banyoles... També caldrà vigilar com queden temes com la variant de Miànigues, el nou pont al riu Fluvià i un llarg, etc. Ens esperem tres mesos de feina, i ja estem planificant la primera reunió per a debatre el punt de vista més social i ecològic del Pla.