Crònica des del Perú

El mateix 15 d'agost acabava d'arribar a Lima volant des de Caracas per fer una petita estada al Perú. Havia canviat Venezuela per Perú i el contrast va ser gran. Venezuela amb un gran potencial natural i patrimonial, però amb una inseguretat ciutadana preocupant que immobilitza a qualsevol i no permet bellugar-se amb tranquilitat, em va impactar. Lima em va sorprendre per la barreja de gent, la netedat de la ciutat i la possibilitat de moure's sense problemes, o almenys els típics de qualsevol gran ciutat.
Tot esperant per fer un tour nocturn l'autobus s'estava retrassant i ja eren les 18:40, 10 minuts de retard. Dret passejo pel hall de l'hotel Carmel, fa uns instants m'he aturat a llegir un rètol que indica "zona de seguridad por sismo" enganxat en una paret de l'hotel sota una biga o paret mestre. De cop i volta el terra de la catifa es comença a bellugar. Miro a l'entorn i ningú es mou. El moviment continua i penso en un terratrèmol però em sembla massa casualitat. No sembla una bona benvinguda al país, una sacsejada d'aquestes. De cop i volta la gent es mou, apareixen els empleats de l'hotel per tranquil·litzar tothom. Això és normal diuen, dura poc. Però lluny d'aturar-se el moviment sismic s'incrementa i dura més. La cara dels empleats de recepció canvia i comencen a correr al carrer. Jo no se si envait per un atac de pànic o d'inconsciècia els segueixo caminant com si res. La sacsejada ha estat forta, el pis de l'hotel s'ha mogut molt i les làmpades s'han balancejat de mala manera durant gairebé 2 minuts.
Al carrer es comença a notar que el tremolor ha estat important, gent del país caminen plorant amb les mans a la cara, més d'un camina preocupat i el trànsit es torna impossible. Allò que semblava un simple tremolor havia estat un dels pitjors terratrèmols dels últims 50 anys.
En un moment per alleugir tensió penses en que ha estat una experiència única i curiosa. A Lima els edificis estan preparats i no s'ha tallat la llum, ni tan sols em sentit cap desperfecte. Però immediatament penses en el que pot haver passat a l'epicentre del sisme.
Durant la nit es confirmen les pitjors notícies. Pobles sencers construïts amb maons d'"adobe" de fang posats gairebé sense morter entre mig i falcats amb troncs, sota un sostre de palla o uralita evidentment no han aguantat la sotregada. Ni tan sols cases construides amb materials una mica més resistents. La zona d'Ica ha rebut l'impacte i més de 500 persones han perdut la vida.

Mentres tant la vida a Lima continua. Durant la nit la gent treballa, camina, sopa, descansa. Al dia seguent milers de turistes arriben altre cop. La ciutadela de Machu Picchu es visitada per milers de persones alienes a la desgràcia que viu el país. Només els guies en parlen una mica i parlen de l'estat de xoc que viu el país.
El contrast és increible, brutal, com a tota sudamèrica, la vida moderna -mòbils, turisme, sopars, luxe, botigues, el macdonals, el Pizza Hat, la cocacola- combinat amb la cruesa del tercer món- cases de fireta, vestits foradats, carrers, bruts, carreteres impossibles, manca de seguretat,...- tot plegat fan un mix que et provoca malestar si hi penses massa. És millor fer broma, és millor riure, millor pensar en l'experiència que podràs explicar en els sopars d'amics, tot plegat millor així per no pensar-hi massa, sovint és dolent.

A Machu Picchu també veus el contrast. Una edificació sublim, una enginyeria de canals, antisísmica, terrasses antierosió, i uns coneixements d'astronomia sorprenents, contrasten amb l'impacte de milers de trepitjades diàries per cada racó de l'espai, en les tones de deixalles acumulades a Aguascalientes, en la incapacitat dels visitants -la majoria europeus aparentment cultes- de separar les deixalles inorgàniques de les orgàniques en unes escombraries perfectament identificades.
Una abraçada, Perú. Una país fantàstic, hi he estat només quatre dies, però segur que hi tornaré.

On són els collverds de l'Estany?

Feia dies que necessitava una passejada per l’Estany. No és el mateix fer-la en cotxe, ni en bicicleta, ni corrents. A peu tot agafa un altre ritme. Aprofitant un diumenge d’un cap de setmana una mica lliure d’activitats, fet no gaire normal, vaig a fer una passejada per l’Estany. No és habitual ja que la gran quantitat de gent que hi ha pel camí, a peu, corrents, nedant, banyant-se, menjant, fent pic-nic o pescant fa que d’una manera o una altra acabi la volta una mica alterat. Començo per la zona urbana, així el tros més dur passa primer, i també a aquesta hora hi ha menys gent. El xivarri de la gent banyant-se al Club o als banys espanta a les bèsties i l’aigua apareix nua de vida, però plena de color. Al fons les taques blanques del gavians trenquen el silenci animal.

M’acosto a una zona de jonca i balca entre pesqueres. Fa uns mesos hi van criar unes fotges, aquells ocells negres semblants a un ànec amb el bec blanc. Van néixer tres pollets que van durar una setmana. Van desaparèixer com engolits per l’Estany. Primer penses que se’ls han menjat els gavians. Ho podrien fer. Però tan a la riba no s’hi acosten, i les fotges troben refugi entre la vegetació. Podria ser un visó americà o una rata. Però no se’ls menjaria tots tres amb tanta facilitat. Que queda que no veiem, que apareix del no res, allò que més s’assembla al drac de Banyoles, la bèstia que està deixant sense vida l’Estany... allò que espanta a fotges, polles, ànecs i cabussets a l’Estany? L’ombra del black-bass apareix sota la superfície de l’aigua, mirant de reüll i et fa saber que estàs al seu territori. Sorgint del fons de l’Estany, amb una voracitat capaç d’engolir ratbufos, granotes, altres peixos, fins i tot de la seva mateixa espècie, pollets i petits ocells sencers, fa acte de presència l’exterminador. Ell ha acabat amb tota aquesta fauna a l’Estany.

Arribem a la pesquera de Can Lero a l’Oficina de Turisme i podem veure els primers ànecs. Però res més semblant a una visió idíl·lica de la natura, aquella imatge s’ens apareix com la més gran de les incoherències de la natura. Una comunió d’ànecs híbrids de granja, amb animals semisalvatges, espècies exòtiques com l’oca egípcia, ànecs albins, oques i demés bestiar competeixen per un bocí de pa renegant del seu esperit lliure i rebaixant-se a una dependència malaltissa de l’aport d’aliment que ofereix la ma humana. Ma amiga i ma traïdora a la vegada que sotmet de forma subconscient a unes víctimes massa preocupades per viure, com per recordar-se del seu passat assilvestrat. Passem de llarg de tan imatge trista, que només es perdona pels somriures que poden fer arrancar de les criatures que innocents elles participen de ben petites en la construcció d’una desdibuixada societat humana.

Arribo a la zona dels desmais on unes poques fotges i uns morells cap-roig m’alegren el dia, però segueixo sense veure més d’una desena de collverds. Alguna parella perduda busca aliment entre els pescadors, mirant de reüll la canya i l’esquer.

A la part natural del sector occidental del llac, al municipi de Porqueres, espero trobar més ocells a l’aigua. Però el fort pendent dels marges de la riba , i la combinació d’unes aigües massa carbonatades i amb pocs nutrients, fa que els ocells no hi trobin menjar i marxin. No obstant, malgrat no trobar-hi menjar seria un bon lloc per descansar-hi tranquil·lament i fer-hi la migdiada. Que estrany? De cop però m’adono que no estic sol enmig de la natura. Enllà dels canyissos i a pocs metres de la riba un grup de caiacs passen de forma juganera, entre crits i xisclets, la pau s’enterboleix, i ja no hi ha màgia. Bé, ha estat un moment i prou. I ara una barca de turistes a rem, i ara la barca de la Creu Roja desfogant el motor a tota vela, tot el dia. Ara em recordo del dia que la vaig veure circular de nit per l’estany il·luminant la riba amb un focus en plena època de cria. M’he d’estranyar que no hi hagi ànecs?

Arribo a La Draga, i tot i la calor, de seguida el camí és fa estimar per l’ombra de salzes i pollancres, i l’elegància dels verns a la riba de l’aigua. Una aigua estancada d’un color verd gris apareix esquitxada de larves de mosquit, és un ambient ideal, i a la zona no s’hi veuen ni granotes, ni peixos. Massa poca aigua i poc oxigen. Massa black bass per les granotes.

I així on són els ànecs? Reculo com buscant l’arca de Noe, i m’arribo fins a les noves llacunes de Can Morgat. L’itinerari permet disfrutar d’un lloc privilegiat. M’aturo al mirador esperant alguna sorpresa. Un curiós camesllargues, s’aixeca un elegant bernat pescaire, algun pollet despentinat de polla d’aigua pasturant, uns jovenets de fotja darrera una mare atabalada,.. buf quina sensació!. Al cap d’un moment un grup de corriols petit i els seus joves de l’any aterren al fang de davant el mirador, i diversos cabussets emergeixen com embogits d’entre les aigües, cercant aquell moment de respir que no troben a sota el líquid revitalitzant. Quina vida, i també collverds, i tants collverds. Els compto. Més de 80 collverds en una i una vintena en una altra. Ara ja se on són els collverds.

On estan tranquils per poder canviar el plomatge durant la muda de tardor. Estan aquí on la gent que ve se’ls estima. Estan aquí tot i ser un lloc més petit perquè hi troben un respir, un refugi, una llar. Marxen de l’Estany i ho canvien per una bassa artificial amb aigua neta, però tranquil·la. Millor pels ànecs. Fantàstic per les llacunes de Can Morgat. Trist per l’Estany. Trist per les persones. Que estem fent...? Que els estem fent? Que ens estem fent? Aquesta és una faula d’un dia d’estiu qualsevol, d’un any qualsevol, d’un estany qualsevol, on un aneguet lleig cercava un estany màgic per convertir-se en cigne, i va acabar com un passerell buscant nous estanys on algun dia convertir-se en un ànec de veritat.

6 d’agost de 2007