Article de la revista: El Llegat. Núm. 14. Estiu 2011. Revista dels Amics dels Museus de Banyoles.
L’aigua: la
base de la vida
Si hi ha un element que marca la
identitat del territori de Banyoles i que alimenta la major part del patrimoni
natural i del patrimoni històric i social de la ciutat, és l’aigua. Ciutat
d’aigua, Banyoles té el privilegi com a municipi de tenir dins els seus límits
l’estany més gran de Catalunya, i que a més li pertany jurídicament com a bé
comunal.
La zona lacustre de l’estany de
Banyoles està formada pel mateix estany de 112 ha i un conjunt d’estanyols,
surgències i llacunes que constitueixen el sistema càrstic més important de
l’estat espanyol. És denomina càrstic perquè la seva forma i el seu
funcionament estan basats en l’acció de l’aigua subterrània sobre les calcàries
i els guixos emmagatzemats a sota terra. Aquestes aigües provenen de la zona de l’Alta Garrotxa, a 25 km. en
direcció nord, i es filtren a través de la roca calcària, que és molt
permeable, cap a sota terra formant un aqüífer subterrani. Les aigües circulen
fins al pla de Banyoles on ascendeixen a superfície dissolent les capes de
guixos, provocant enfonsaments del terreny, formant diverses dolines o
estanyols. Què és el que empeny a l’aigua a pujar a la superfície? Aquí entra
en acció la falla d’Albanyà que provoca que l’aigua que circula per entre les
calcàries a sota terra no pugui continuar més endavant perquè hi ha un canvi de
materials geològics, provocant un augment de la pressió de l’aigua que com a
única sortida que té, és enfilar-se cap a la superfície a través de les
escletxes que hi ha als materials fins a sortir a sota l’estany, sota els
estanyols, brolladors, surgències i deus. No només el pla de Banyoles es veu
afectat per aquests fenòmens, el mateix passa a la Vall de Sant Miquel de
Campmajor, al Pla de Martís i el Pla d’Usall, on depenent de l’alçada podem
trobar estanyols i brolladors permanents o temporals.
Racons
d’interès
Els horts i
recs de Banyoles
Des de la fundació del monestir benedictí de Sant
Esteve el 812, la història dels recs de l’estany ha anat lligada a l’evolució
de l’agricultura i l’activitat econòmica de la vila de Banyoles. L’aigua
canalitzada pels recs, fou usada des de bon principi per a usos agrícoles, per
a terres de regadius i hortes situades fora de muralla de la vila medieval. Amb
el desenvolupament històric de la ciutat molts d’aquests espais van quedar
engolits pel creixement urbà, i van ésser incorporats dins el planejament municipal
com a urbanitzables.
La qualitat de la terra de conreu i el valor de
posseir un hort han estat des de sempre molt valorats a Banyoles, i només cal
utilitzar el “Google Earth” per sobrevolar la ciutat i adonar-nos que dins el
barri vell totes les cases tenen grans espais reservats a l’hort, que sovint no
queden a la vista del carrer. A la vegada si que encara resten àmplies zones
amb horts conreats a Banyoles, la zona de Guèmol, la zona de Sota Monestir, la
zona de Can Castanyer, els horts de Can Boada, etc. Els cinc recs de desguàs artificial
de l’estany i les seves nombroses ramificacions alimenten una xarxa hídrica que
creua tot el municipi de Banyoles, fusionant-se amb la riera Canaleta,
originant el riu Terri, i amb el Matamors entre altres. Els cinc recs són el
rec de ca n’Hort, el rec d’en Teixidor, el de la Figuera d’en Xó, el Major i el
de Guèmol, a més d’un sisè, el dels xucladors de curt recorregut.
Hi ha una imatge que encara avui és pot mig observar,
i que amb imaginació ens pot portar a l’edat mitjana, que té un valor paisatgístic,
històric i conceptual d’elevat valor per a la ciutat de Banyoles. Ens hem de
situar prop del barri de Canaleta, just a tocar la riera del mateix nom, i
mirant cap al Monestir, a l’entrada sud de Banyoles. No costa gens imaginar el
mateix paisatge, 1.000 anys abans, amb un primer pla de camps de regadiu
conreats, un segon de petits horts dedicats a l’horticultura regats pels ramals
secundaris dels recs d’en Teixidor i de Ca n’Hort, i al fons la muralla i el
Monestir que des de certa alçada vigilaven aquells camps productius que
alimentaven el poble. Estem parlant d’una de les àrees d’horts més ben
conservades de la ciutat, amb més presència d’horts i amb una xarxa més
atapeïda de recs, situada entre el Monestir, Can Laqué i Molfort’s per un
costat, i que limita a la riera Canaleta pel sud, i al barri de Mas Palau al
nord-est. Cal destacar especialment l’entorn de les Cases d’en Sala, on trobem
nombrosos trams de rec amb paret de travertí, la pedra de Banyoles.
Destacable és el patrimoni històric associat als
horts i als recs, des dels edificis que allotjaven activitats industrials:
molins paperers, drapers, la farga d’aram, la llotja del tint, la farinera
Surribas, fins als elements estructurals com fonts, ponts i parets de travertí,
o fins i tot els elements socials com el els rentadors com a punt de trobada
social, i els econòmics com els productes locals - els draps o els alls amb
denominació d’origen de Banyoles-. No ens hem d’oblidar el paper dels recs de
Banyoles i els horts del seu voltant com a dits verds de Banyoles, com un
vincle d’unió de la ciutat amb l’estany. La recuperació de la qualitat de
l’aigua dels recs ha de permetre poder conservar-los com a zones verdes i com a
espais connectors de fauna entre el riu Terri i l’Estany de Banyoles. Als recs
de fauna mai n’ha faltat: des dels peixos com els barbs, o els musclos de riu,
fins al pas del blauet volant seguint els recs, al pas de la llúdriga, o el
cant de les granotes. En aquestes zones d’hortes és fàcil sentir cantar el
tòtil, una granoteta curiosa, els mascles porten els ous a l’esquena fins a
dipositar-los a l’aigua quan estan a punt. Tampoc hi falten el mussol i el xot,
i àdhuc els eriçons o algunes serps d’aigua. Aquests canals construïts per
l’home s’han convertit en cursos d’aigua vius i d’importància cabdal per la
connexió entre espais naturals. D’entre tots els recs el que millor pot
efectuar aquesta funció de connector ecològic és el rec de Ca n’Hort, un cop
unit amb rec d’en Teixidor. Aquest és el rec situat més al nord, i és el que
mentre va baixant va alliberant aigua per diversos ramals cap a la riera
Canaleta, creuant la zona de Sota Monestir per diversos punts.
Sembla mentida, però el llistat de valors dels recs i
dels horts és molt gran. No és d’estranyar que hagi sortit alguna proposta des
d’entitats banyolines de demanar la creació d’un parc de les hortes i dels recs
a sota Monestir, així com la declaració de l’espai com a Bé Històric d’Interès
Nacional, classificat com a bé etnològic.
Qüestions de
Patrimoni
El patrimoni natural de la zona lacustre de Banyoles
EL PATRIMONI PROTEGIT
Els espais naturals han estat font de recursos
naturals per a l’home des de l’inici dels temps. Aquells primers pobladors
humans que eren un esgraó més en la cadena alimentària i una peça més dins el
trencaclosques dels ecosistemes naturals han esdevingut amb l’evolució l’únic
animal que pot prendre consciència real de la seva existència a nivell
individual i col·lectiu. Després d’anys i anys d’una explotació constant dels
recursos naturals a tots els nivells per a l’obtenció d’aliment, combustible,
objectes, i d’una transformació més que evident del paisatge a gran escala,
sempre per buscar la supervivència de l’individu, el desenvolupament de
l’espècie humana ha topat amb un dilema ètic: els recursos naturals no son
infinits. Això ens ha portat com a societat a trobar polítiques que permetin la
conservació de part d’aquests recursos pel bé del planeta, i de retruc, pel bé
de la nostra espècie. En el municipi de Banyoles podem parlar de diversos
espais protegits pel seu valor natural, i que formen part de diversos catàlegs
i figures de protecció, tant nacionals com internacionals:
L’Estany de
Banyoles i els estanyols del seu entorn, incloent l’estanyol intermitent
d’Espolla, són Espai d’Interès Natural declarats per la Generalitat de
Catalunya i protegits com a espais del PEIN. El mateix espai ha estat catalogat
com a Zona d’Interès Comunitari per la Unió Europea i forma part de la Xarxa
Natura 2000. També ha estat catalogat a nivell internacional dins del llistat
Ramsar, de Zones Humides d’Importància Internacional, tot un reconeixement.
La Conca
Lacustre de Banyoles Besalú està catalogada com a Geozona 211 en el catàleg
de patrimoni Geològic de la Generalitat de Catalunya, on es concreten dues zones
d’especial interès com a Geòtops: les Estunes i la Platja d’Espolla.
A més de diverses espècies de plantes i animals protegides
a nivell de Catalunya presents a la zona lacustre, hi ha descrits 5 arbres d’interès local al municipi de
Banyoles: el roure dels Casalots, el Xiprer de Can quim del Rec, el Roure d’en
Teixidor del Terme, el Roure del cavall i el pollancre del Rec de Guèmol.
L'estany de Banyoles representa la massa d’aigua
continental més gran de Catalunya, de gran valor paisatgístic i d’identitat
col·lectiva. Constitueix un fenomen excepcional a Catalunya i a la Península
Ibèrica, ja que es tracta d'un estany d'origen càrstic i tectònic. Són aquests
atributs i característiques singulars que expliquen el complex sistema
d’alimentació de l’aigua subterrània de l’Estany i la formació d’estanyols el
que li han valgut un reconeixement internacional i nacional, doncs hi ha poques
mostres similars a l’entorn del mediterrani. A nivell geològic són molt
interessants els dipòsits de travertins que per exemple es poden veure a
Espolla, a les Estunes a la terrassa de Lió, o que ocupen els terrenys de
l’entorn del Puig de Miànigues i el Pla de la Formiga.
L’aigua de l’estany és poc productiva, i per tant no
té prou aliment per poder mantenir a una gran abundor d’animals aquàtics. És
per això que de peix n’hi ha poc, per més que durant anys s’han anat fent
repoblacions de tota mena. Els estanys càrstics ja ho tenen això, i tant com
n’és la seva principal característica, cal mencionar-ho com a principal virtut,
perquè si no fos per la renovació constant de l’aigua per sota, potser aquest
estany s’hauria contaminat fa temps. No existeix estany igual prop de casa
nostra, pel que és un element únic dins les masses d’aigua de Catalunya, sovint
menyspreat i tractat com si fos un embassament simple i banal al costat d’una
ciutat qualsevol.
Del tot recomanable és la ruta dels estanyols, i és
que d’estanyols n’hi ha per triar i remenar. L’estanyol de la Cendra se l’ha
vinculat amb el vulcanisme de la Garrotxa, i encara ara molta gent segueix
creient que és un indicador dels terratrèmols i erupcions volcàniques. De fet
la cendra no és res més que la terra del fons resuspesa per l’aigua, i no és
cendra, sinó les argiles grises anomenades xalió abundants als turons que
volten l’estany. Trobem l’estanyol Nou, l’últim que es va formar l’any 1978, el
vermell de Can Cisó amb els seus bacteris, el d’en Montalt, l’estanyol del
Vilar amb les seves aigües verd fosc, estanyols de Les Roques i de Ca n’Ordis o
el del Pim-pom a dins el càmping el Llac. L’aigua de l’antic estany inundava
tota la plana on ara hi ha la ciutat, i formava aiguamolls rics en vegetació i
fauna, i lentament s’hi formava el travertí, la pedra de Banyoles, que anys més
tard i un cop compactada va servir per a construir i sobre la qual es van
excavar els recs que eixugarien aiguamolls i oferirien la possibilitat de
conrear i habitar aquelles terres. De fet si no fos per la mota que es va
construir per fer els recs, el nivell de l’estany seria més baix. No oblidem
pas però, que l’estany recupera els seus terrenys quan plou molt, i és que amb
més de 200 mm de pluja en poca estona n’hi ha prou per desbordar l’estany, i és
que per més que ho vulguem negar, l’estany periòdicament reclama el que era seu
i que ens ha deixat. No hem d’oblidar mai estar agraïts i gaudir-lo amb
respecte i compromís vers la seva conservació.
LA PROTECCIÓ DE L’ESPAI
Des de la seva declaració com a “Paraje Pintoresco”
ja es van dedicar esforços per a la seva conservació, prova d’això és el
naixement del Patronat de l’Estany. Als anys 90, sigui com a compensació o per
oportunisme, es va aprofitar la celebració de les proves de rem dels Jocs
Olímpics a l’Estany per a realitzar les primeres compres de terrenys i actuacions
de restauració ambiental. Ja a l’any 2003, aprofitant un projecte de
subvencionat per la Unió Europea a través dels fons LIFE es va crear el Consorci
de l’Estany, un organisme que ajunta els esforços dels ajuntaments de Banyoles,
de Porqueres, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya per al
manteniment i millora de l’Estany.
Les possibilitats de protecció podrien anar molt més
enllà, tant en la figura de protecció com en la gestió. La reivindicada figura
de Parc Natural per la zona lacustre de Banyoles, seria una etiqueta de gran valor, no només per
fer justícia a un espai natural d’alt interès, sinó també a nivell simbòlic
permetria propulsar en l’imaginari comú un projecte de ciutat, basat en una
aposta per la qualitat de vida, la natura i la sostenibilitat i per
desenvolupar projectes pioners d’ecoturisme, d’activitats esportives de baix
impacte, i per a la promoció dels productes locals estretament vinculats a la
terra i transportats amb estil a la nostra rica gastronomia. Tot plegat sense
perdre els privilegis de poder banyar-se, passejar, pescar, utilitzar i gaudir
de l’estany per part dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat.
LA VEGETACIÓ
DE L’ESTANY
Aportacions de
la vegetació al patrimoni de l’Estany
Els registres de pol·len del poblat neolític de la
Draga, ja ens parlen d’un estany de Banyoles cobert d’arbres típics dels boscos
de ribera: verns, freixes, salzes, gatells, oms, àlbers ja ocupaven aquestes
terres i ho han seguit fent fins l’actualitat, malgrat que la gent gran encara recorda
quan els camps de conreu es llauraven fins a tocar la riba de l’Estany. Aquests
arbres creixen en sols amarats d’aigua, són arbres de fulla caduca, i que amb
les seves arrels fixen els marges, filtren l’aigua fent un efecte depuratiu i
ajuden a crear un ambient més fresc i humit, generant un microclima a l’entorn
de l’estany. Acullen gran part de la fauna aquàtica d’interès, servint de lloc
de refugi, de cria o d’alimentació, i a més a més les seves fustes han estat
utilitzades des de temps immemorials per a usos humans. De les branques joves
dels salzes, els vímets, i de les vimeteres se n’han fet cistells i altres
utensilis, dels verns fustes per construccions lligades a l’aigua, i tants i
tants altres usos que han comportat sempre beneficis per a l’home.
Quan es parla d’una comunitat o grup de plantes,
arbres, arbustos i herbes, que arreu de Catalunya solen créixer juntes parlem
d’un hàbitat. Alguns hàbitats concrets que es localitzen a l’Estany de Banyoles
han estat catalogats com a hàbitats d’interès comunitari per la Unió Europea,
son agrupacions de plantes a les quals cal destinar esforços de conservació. A
continuació adjuntem un seguit d’aquests hàbitats:
·
El canyissar, la balca i la mansega, que forma
un cinturó en tot el perímetre de l’Estany.
·
Les plantes submergides com l’asprella,
anomenades també caràcies, pròpies d’aigües molt pobres en nutrients que
cobreixen àmpliament el fons de l’Estany.
·
La vegetació d’algues submergides com l’espiga
d’aigua i el milfulles.
·
Els prats inundats de grans càrex i els prats
humits d’herba alta típics del mediterrani
·
Els boscos de ribera com les vernedes i
freixenedes, o com les alberedes i salzedes
·
La vegetació herbàcia humida dels torrents i
rierols intermitents
·
Els alzinars
·
La vegetació de llacunes temporals com la de la
Platja d’Espolla
A Banyoles hi ha hagut sempre un gran dilema amb la
vegetació. Cal estassar totes les vores de l’Estany per veure l’aigua, cal
tallar els arbres que tapen les vistes de l’església de Porqueres, que hem de
fer amb les bardisses? De respostes ben argumentades n’hi pot haver per totes
bandes, però hem de saber imposar una mica la lògica. Primer calen estassades
puntuals per mantenir els camins i accessos a les zones d’interès. Segon cal
tenir clar fins on arriba la zona enjardinada, el que anomenem front d’Estany, des
dels desmais fins la Draga, que és el jardí històric i que cal conservar net i
arreglat a la vista. Tercer a la resta d’estany i a dins l’aigua, cal mantenir
una diversitat natural buscant una combinació enginyosa de canyissars, boscos
densos i mates de bardisses impenetrables, però també prats oberts, camps
inundats, bosquines disperses, i zones de conreu i prats perquè en la
diversitat hi trobem la riquesa natural. I finalment un valor que cal tenir en
compte, i és que la vegetació forma part del mateix estany, l’estany no és res
sense l’aigua, però tampoc és res sense la seva vegetació natural que l’envolta
i la cuida, forma refugi per la fauna, dibuixa un paisatge de formes i colors
variats, fa de pantalla acústica amortint els sorolls i evita la contaminació
de l’aigua. Hem d’aprendre a entendre, acceptar i a gaudir d’un estany natural
on les plantes s’hi desenvolupin al seu criteri i compleixin els seu cicle
natural, amb arbres caiguts, fusta morta, bardisses, etc, enlloc de voler
imposar una visió humana sobre la vegetació que ha de ser neta i ordenada
talment com un jardí però sense ànima, i és en aquest sentit que un estany
sense una vegetació que pugui sentir-se lliure és un estany oprimit i vulgar,
sense personalitat pròpia, i sens dubte el nostre estany no pot ser així.
ELS BACTERIS I
LA FAUNA DE L’ESTANY
Des de
bacteris a les llúdrigues tots tenen el seu paper dins l’ecosistema lacustre
Sense la presència de bacteris que redueixen els
sulfats de l’aigua a sulfhídric, no hi hauria Font Pudosa, i no hi haurien els
bacteris vermells del sofre que tenyeixen de vermell les aigües de l’estanyol
de Can Cisó. Si no es conserva el patrimoni, es perden fenòmens naturals
inigualables. Així el pagès que va extreure aigua de l’estanyol de Can Cisó per
regar i en baixar el nivell de l’aigua en va provocar un esfondrament és el
responsable que ara, malgrat que encara hi ha els bacteris vermells a l’aigua,
aquests no arriben fins a la superfície i ja no es pot gaudir d’aquella imatge
singular que captivava als humans barreja de curiositat i interès científic.
A Banyoles es donen processos naturals amb la
implicació de bacteris i algues que permeten explicar els cicles de vida de
compostos com el carboni, amb la formació de travertins, del ferro, a la font
del Rector de Porqueres, o del sofre, com el de la font Pudosa o els recs de
vimeteres. Aquest patrimoni natural al llarg de milers d’anys ha generat
recursos materials per als humans que n’han extret el travertí per a construir
edificis, i n’han aprofitat l’aigua de la Font Pudosa per a usos medicinals.
Com que no sabem valorar la natura, hem d’utilitzar a vegades aquests símils
per a fer entendre a molta gent que la natura és font de riquesa i que dedicar
uns diners a cuidar-la i conservar-la no és res comparat amb tot el que ens ha
donat i ens pot donar en el futur. El plaer de la recuperació d’espècies
protegides singulars com la llúdriga o la tortuga d’estany no es pot comparar
amb cap altre cosa. Entitats com Limnos es van fundar amb l’objectiu de
recuperar aquestes espècies gairebé desaparegudes als anys 80, i per molts
d’aquells joves semblava impossible recuperar allò que els humans havíem fet
malbé. Anys de feina i el canvi en la sensibilització de la gent han fet molt
per valorar el que tenim.
Podríem fer una llista d’espècies de fauna d’elevat
valor a l’estany o que són prou singulars per a detallar-les? Es clar que
podem, amb cert risc de deixar-ne algunes i sobrevalorar-ne d’altres. L’escanyapolls,
un escarabat que viu als roures vells de la contrada, una libèl·lula que es diu
Selysiothemis nigra, ocells com el
blauet, el martinet menut, la cigonya blanca o el balquer, rèptils com la
tortuga d’estany, peixos com el barb de muntanya o la bavosa de riu, mamífers
com el teixó, la llúdriga o el ratpenat d’aigua i amfibis com els tritons verd
i el palmat. Podríeu preguntar, quina funció tenen tots aquests animals que
voleu protegir? Són necessaris? No hi ha cap espècie prescindible en una natura
en estat natural i en equilibri. Totes tenen la seva funció, i en tot cas, jo
també els preguntaria, quina és la funció de l’ésser humà, o per a què és útil
dins la natura? Ara ens posaríem en un altre debat però cal recordar que l’home
està en deute amb la natura, doncs l’ha utilitzat sempre com ha volgut, i no
sempre amb el suficient respecte i consideració. D’uns éssers curiosos com els
musclos d’aigua dolça, o altrament dits nàiades per la referència a les fades
que tenen cura de l’aigua, que fan una funció primordial a la natura doncs
filtren l’aigua i la netegen, se’n va aprofitar el nacre per a fer botons o
mànecs de ganivets. També es van pescar peixos a l’Estany, des d’anguiles i
tenques, a barbs i bagres, tot això controlat a l’edat mitjana pels monjos
benedictins. Fins i tot les closques de tortuga d’estany van ser aprofitades
pels habitants del poblat neolític de la Draga com a eina de cuina, tal com
s’han trobat registres fòssils. Moltes d’aquestes espècies han arribat als
nostres dies en un estat delicat de conservació per la contaminació i la pèrdua
de qualitat de l’hàbitat.. Són d’aplaudir iniciatives derivades de programes de
recuperació, cria en captivitat i reintroduccions que des dels anys 90 han permès
recuperar a la comarca i al municipi de Banyoles espècies com la cigonya
blanca, el cabirol, la llúdriga, la tortuga d’estany, el barb de muntanya o les
nàiades. I tot això amb supervisió tècnica i degudament justificació dels
alliberaments de cada exemplar, res de llençar animals des d’helicòpters com fa
córrer la rumurologia popular, i tot amb la bona voluntat de conservar espècies
emblemàtiques del nostre patrimoni natural.
