dimarts, 4 d’octubre del 2011

El patrimoni natural del Pla de l'Estany a la revista El Llegat



L’aigua: la base de la vida

Si hi ha un element que marca la identitat del territori de Banyoles i que alimenta la major part del patrimoni natural i del patrimoni històric i social de la ciutat, és l’aigua. Ciutat d’aigua, Banyoles té el privilegi com a municipi de tenir dins els seus límits l’estany més gran de Catalunya, i que a més li pertany jurídicament com a bé comunal. 
La zona lacustre de l’estany de Banyoles està formada pel mateix estany de 112 ha i un conjunt d’estanyols, surgències i llacunes que constitueixen el sistema càrstic més important de l’estat espanyol. És denomina càrstic perquè la seva forma i el seu funcionament estan basats en l’acció de l’aigua subterrània sobre les calcàries i els guixos emmagatzemats a sota terra. Aquestes aigües provenen  de la zona de l’Alta Garrotxa, a 25 km. en direcció nord, i es filtren a través de la roca calcària, que és molt permeable, cap a sota terra formant un aqüífer subterrani. Les aigües circulen fins al pla de Banyoles on ascendeixen a superfície dissolent les capes de guixos, provocant enfonsaments del terreny, formant diverses dolines o estanyols. Què és el que empeny a l’aigua a pujar a la superfície? Aquí entra en acció la falla d’Albanyà que provoca que l’aigua que circula per entre les calcàries a sota terra no pugui continuar més endavant perquè hi ha un canvi de materials geològics, provocant un augment de la pressió de l’aigua que com a única sortida que té, és enfilar-se cap a la superfície a través de les escletxes que hi ha als materials fins a sortir a sota l’estany, sota els estanyols, brolladors, surgències i deus. No només el pla de Banyoles es veu afectat per aquests fenòmens, el mateix passa a la Vall de Sant Miquel de Campmajor, al Pla de Martís i el Pla d’Usall, on depenent de l’alçada podem trobar estanyols i brolladors permanents o temporals.




Racons d’interès

Els horts i recs de Banyoles
Des de la fundació del monestir benedictí de Sant Esteve el 812, la història dels recs de l’estany ha anat lligada a l’evolució de l’agricultura i l’activitat econòmica de la vila de Banyoles. L’aigua canalitzada pels recs, fou usada des de bon principi per a usos agrícoles, per a terres de regadius i hortes situades fora de muralla de la vila medieval. Amb el desenvolupament històric de la ciutat molts d’aquests espais van quedar engolits pel creixement urbà, i van ésser incorporats dins el planejament municipal com a urbanitzables.
La qualitat de la terra de conreu i el valor de posseir un hort han estat des de sempre molt valorats a Banyoles, i només cal utilitzar el “Google Earth” per sobrevolar la ciutat i adonar-nos que dins el barri vell totes les cases tenen grans espais reservats a l’hort, que sovint no queden a la vista del carrer. A la vegada si que encara resten àmplies zones amb horts conreats a Banyoles, la zona de Guèmol, la zona de Sota Monestir, la zona de Can Castanyer, els horts de Can Boada, etc. Els cinc recs de desguàs artificial de l’estany i les seves nombroses ramificacions alimenten una xarxa hídrica que creua tot el municipi de Banyoles, fusionant-se amb la riera Canaleta, originant el riu Terri, i amb el Matamors entre altres. Els cinc recs són el rec de ca n’Hort, el rec d’en Teixidor, el de la Figuera d’en Xó, el Major i el de Guèmol, a més d’un sisè, el dels xucladors de curt recorregut.

Hi ha una imatge que encara avui és pot mig observar, i que amb imaginació ens pot portar a l’edat mitjana, que té un valor paisatgístic, històric i conceptual d’elevat valor per a la ciutat de Banyoles. Ens hem de situar prop del barri de Canaleta, just a tocar la riera del mateix nom, i mirant cap al Monestir, a l’entrada sud de Banyoles. No costa gens imaginar el mateix paisatge, 1.000 anys abans, amb un primer pla de camps de regadiu conreats, un segon de petits horts dedicats a l’horticultura regats pels ramals secundaris dels recs d’en Teixidor i de Ca n’Hort, i al fons la muralla i el Monestir que des de certa alçada vigilaven aquells camps productius que alimentaven el poble. Estem parlant d’una de les àrees d’horts més ben conservades de la ciutat, amb més presència d’horts i amb una xarxa més atapeïda de recs, situada entre el Monestir, Can Laqué i Molfort’s per un costat, i que limita a la riera Canaleta pel sud, i al barri de Mas Palau al nord-est. Cal destacar especialment l’entorn de les Cases d’en Sala, on trobem nombrosos trams de rec amb paret de travertí, la pedra de Banyoles.

Destacable és el patrimoni històric associat als horts i als recs, des dels edificis que allotjaven activitats industrials: molins paperers, drapers, la farga d’aram, la llotja del tint, la farinera Surribas, fins als elements estructurals com fonts, ponts i parets de travertí, o fins i tot els elements socials com el els rentadors com a punt de trobada social, i els econòmics com els productes locals - els draps o els alls amb denominació d’origen de Banyoles-. No ens hem d’oblidar el paper dels recs de Banyoles i els horts del seu voltant com a dits verds de Banyoles, com un vincle d’unió de la ciutat amb l’estany. La recuperació de la qualitat de l’aigua dels recs ha de permetre poder conservar-los com a zones verdes i com a espais connectors de fauna entre el riu Terri i l’Estany de Banyoles. Als recs de fauna mai n’ha faltat: des dels peixos com els barbs, o els musclos de riu, fins al pas del blauet volant seguint els recs, al pas de la llúdriga, o el cant de les granotes. En aquestes zones d’hortes és fàcil sentir cantar el tòtil, una granoteta curiosa, els mascles porten els ous a l’esquena fins a dipositar-los a l’aigua quan estan a punt. Tampoc hi falten el mussol i el xot, i àdhuc els eriçons o algunes serps d’aigua. Aquests canals construïts per l’home s’han convertit en cursos d’aigua vius i d’importància cabdal per la connexió entre espais naturals. D’entre tots els recs el que millor pot efectuar aquesta funció de connector ecològic és el rec de Ca n’Hort, un cop unit amb rec d’en Teixidor. Aquest és el rec situat més al nord, i és el que mentre va baixant va alliberant aigua per diversos ramals cap a la riera Canaleta, creuant la zona de Sota Monestir per diversos punts.
Sembla mentida, però el llistat de valors dels recs i dels horts és molt gran. No és d’estranyar que hagi sortit alguna proposta des d’entitats banyolines de demanar la creació d’un parc de les hortes i dels recs a sota Monestir, així com la declaració de l’espai com a Bé Històric d’Interès Nacional, classificat com a bé etnològic.


Qüestions de Patrimoni
El patrimoni natural de la zona lacustre de Banyoles

EL PATRIMONI PROTEGIT
Els espais naturals han estat font de recursos naturals per a l’home des de l’inici dels temps. Aquells primers pobladors humans que eren un esgraó més en la cadena alimentària i una peça més dins el trencaclosques dels ecosistemes naturals han esdevingut amb l’evolució l’únic animal que pot prendre consciència real de la seva existència a nivell individual i col·lectiu. Després d’anys i anys d’una explotació constant dels recursos naturals a tots els nivells per a l’obtenció d’aliment, combustible, objectes, i d’una transformació més que evident del paisatge a gran escala, sempre per buscar la supervivència de l’individu, el desenvolupament de l’espècie humana ha topat amb un dilema ètic: els recursos naturals no son infinits. Això ens ha portat com a societat a trobar polítiques que permetin la conservació de part d’aquests recursos pel bé del planeta, i de retruc, pel bé de la nostra espècie. En el municipi de Banyoles podem parlar de diversos espais protegits pel seu valor natural, i que formen part de diversos catàlegs i figures de protecció, tant nacionals com internacionals:

L’Estany de Banyoles i els estanyols del seu entorn, incloent l’estanyol intermitent d’Espolla, són Espai d’Interès Natural declarats per la Generalitat de Catalunya i protegits com a espais del PEIN. El mateix espai ha estat catalogat com a Zona d’Interès Comunitari per la Unió Europea i forma part de la Xarxa Natura 2000. També ha estat catalogat a nivell internacional dins del llistat Ramsar, de Zones Humides d’Importància Internacional, tot un reconeixement.
La Conca Lacustre de Banyoles Besalú està catalogada com a Geozona 211 en el catàleg de patrimoni Geològic de la Generalitat de Catalunya, on es concreten dues zones d’especial interès com a Geòtops: les Estunes i la Platja d’Espolla.
A més de diverses espècies de plantes i animals protegides a nivell de Catalunya presents a la zona lacustre, hi ha descrits 5 arbres d’interès local al municipi de Banyoles: el roure dels Casalots, el Xiprer de Can quim del Rec, el Roure d’en Teixidor del Terme, el Roure del cavall i el pollancre del Rec de Guèmol.

L'estany de Banyoles representa la massa d’aigua continental més gran de Catalunya, de gran valor paisatgístic i d’identitat col·lectiva. Constitueix un fenomen excepcional a Catalunya i a la Península Ibèrica, ja que es tracta d'un estany d'origen càrstic i tectònic. Són aquests atributs i característiques singulars que expliquen el complex sistema d’alimentació de l’aigua subterrània de l’Estany i la formació d’estanyols el que li han valgut un reconeixement internacional i nacional, doncs hi ha poques mostres similars a l’entorn del mediterrani. A nivell geològic són molt interessants els dipòsits de travertins que per exemple es poden veure a Espolla, a les Estunes a la terrassa de Lió, o que ocupen els terrenys de l’entorn del Puig de Miànigues i el Pla de la Formiga.

L’aigua de l’estany és poc productiva, i per tant no té prou aliment per poder mantenir a una gran abundor d’animals aquàtics. És per això que de peix n’hi ha poc, per més que durant anys s’han anat fent repoblacions de tota mena. Els estanys càrstics ja ho tenen això, i tant com n’és la seva principal característica, cal mencionar-ho com a principal virtut, perquè si no fos per la renovació constant de l’aigua per sota, potser aquest estany s’hauria contaminat fa temps. No existeix estany igual prop de casa nostra, pel que és un element únic dins les masses d’aigua de Catalunya, sovint menyspreat i tractat com si fos un embassament simple i banal al costat d’una ciutat qualsevol.

Del tot recomanable és la ruta dels estanyols, i és que d’estanyols n’hi ha per triar i remenar. L’estanyol de la Cendra se l’ha vinculat amb el vulcanisme de la Garrotxa, i encara ara molta gent segueix creient que és un indicador dels terratrèmols i erupcions volcàniques. De fet la cendra no és res més que la terra del fons resuspesa per l’aigua, i no és cendra, sinó les argiles grises anomenades xalió abundants als turons que volten l’estany. Trobem l’estanyol Nou, l’últim que es va formar l’any 1978, el vermell de Can Cisó amb els seus bacteris, el d’en Montalt, l’estanyol del Vilar amb les seves aigües verd fosc, estanyols de Les Roques i de Ca n’Ordis o el del Pim-pom a dins el càmping el Llac. L’aigua de l’antic estany inundava tota la plana on ara hi ha la ciutat, i formava aiguamolls rics en vegetació i fauna, i lentament s’hi formava el travertí, la pedra de Banyoles, que anys més tard i un cop compactada va servir per a construir i sobre la qual es van excavar els recs que eixugarien aiguamolls i oferirien la possibilitat de conrear i habitar aquelles terres. De fet si no fos per la mota que es va construir per fer els recs, el nivell de l’estany seria més baix. No oblidem pas però, que l’estany recupera els seus terrenys quan plou molt, i és que amb més de 200 mm de pluja en poca estona n’hi ha prou per desbordar l’estany, i és que per més que ho vulguem negar, l’estany periòdicament reclama el que era seu i que ens ha deixat. No hem d’oblidar mai estar agraïts i gaudir-lo amb respecte i compromís vers la seva conservació.

LA PROTECCIÓ DE L’ESPAI
Des de la seva declaració com a “Paraje Pintoresco” ja es van dedicar esforços per a la seva conservació, prova d’això és el naixement del Patronat de l’Estany. Als anys 90, sigui com a compensació o per oportunisme, es va aprofitar la celebració de les proves de rem dels Jocs Olímpics a l’Estany per a realitzar les primeres compres de terrenys i actuacions de restauració ambiental. Ja a l’any 2003, aprofitant un projecte de subvencionat per la Unió Europea a través dels fons LIFE es va crear el Consorci de l’Estany, un organisme que ajunta els esforços dels ajuntaments de Banyoles, de Porqueres, la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya per al manteniment i millora de l’Estany.
Les possibilitats de protecció podrien anar molt més enllà, tant en la figura de protecció com en la gestió. La reivindicada figura de Parc Natural per la zona lacustre de Banyoles,  seria una etiqueta de gran valor, no només per fer justícia a un espai natural d’alt interès, sinó també a nivell simbòlic permetria propulsar en l’imaginari comú un projecte de ciutat, basat en una aposta per la qualitat de vida, la natura i la sostenibilitat i per desenvolupar projectes pioners d’ecoturisme, d’activitats esportives de baix impacte, i per a la promoció dels productes locals estretament vinculats a la terra i transportats amb estil a la nostra rica gastronomia. Tot plegat sense perdre els privilegis de poder banyar-se, passejar, pescar, utilitzar i gaudir de l’estany per part dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat.


LA VEGETACIÓ DE L’ESTANY
Aportacions de la vegetació al patrimoni de l’Estany
Els registres de pol·len del poblat neolític de la Draga, ja ens parlen d’un estany de Banyoles cobert d’arbres típics dels boscos de ribera: verns, freixes, salzes, gatells, oms, àlbers ja ocupaven aquestes terres i ho han seguit fent fins l’actualitat, malgrat que la gent gran encara recorda quan els camps de conreu es llauraven fins a tocar la riba de l’Estany. Aquests arbres creixen en sols amarats d’aigua, són arbres de fulla caduca, i que amb les seves arrels fixen els marges, filtren l’aigua fent un efecte depuratiu i ajuden a crear un ambient més fresc i humit, generant un microclima a l’entorn de l’estany. Acullen gran part de la fauna aquàtica d’interès, servint de lloc de refugi, de cria o d’alimentació, i a més a més les seves fustes han estat utilitzades des de temps immemorials per a usos humans. De les branques joves dels salzes, els vímets, i de les vimeteres se n’han fet cistells i altres utensilis, dels verns fustes per construccions lligades a l’aigua, i tants i tants altres usos que han comportat sempre beneficis per a l’home.
Quan es parla d’una comunitat o grup de plantes, arbres, arbustos i herbes, que arreu de Catalunya solen créixer juntes parlem d’un hàbitat. Alguns hàbitats concrets que es localitzen a l’Estany de Banyoles han estat catalogats com a hàbitats d’interès comunitari per la Unió Europea, son agrupacions de plantes a les quals cal destinar esforços de conservació. A continuació adjuntem un seguit d’aquests hàbitats:
·      El canyissar, la balca i la mansega, que forma un cinturó en tot el perímetre de l’Estany.
·      Les plantes submergides com l’asprella, anomenades també caràcies, pròpies d’aigües molt pobres en nutrients que cobreixen àmpliament el fons de l’Estany.
·      La vegetació d’algues submergides com l’espiga d’aigua i el milfulles.
·      Els prats inundats de grans càrex i els prats humits d’herba alta típics del mediterrani
·      Els boscos de ribera com les vernedes i freixenedes, o com les alberedes i salzedes
·      La vegetació herbàcia humida dels torrents i rierols intermitents
·      Els alzinars
·      La vegetació de llacunes temporals com la de la Platja d’Espolla
A Banyoles hi ha hagut sempre un gran dilema amb la vegetació. Cal estassar totes les vores de l’Estany per veure l’aigua, cal tallar els arbres que tapen les vistes de l’església de Porqueres, que hem de fer amb les bardisses? De respostes ben argumentades n’hi pot haver per totes bandes, però hem de saber imposar una mica la lògica. Primer calen estassades puntuals per mantenir els camins i accessos a les zones d’interès. Segon cal tenir clar fins on arriba la zona enjardinada, el que anomenem front d’Estany, des dels desmais fins la Draga, que és el jardí històric i que cal conservar net i arreglat a la vista. Tercer a la resta d’estany i a dins l’aigua, cal mantenir una diversitat natural buscant una combinació enginyosa de canyissars, boscos densos i mates de bardisses impenetrables, però també prats oberts, camps inundats, bosquines disperses, i zones de conreu i prats perquè en la diversitat hi trobem la riquesa natural. I finalment un valor que cal tenir en compte, i és que la vegetació forma part del mateix estany, l’estany no és res sense l’aigua, però tampoc és res sense la seva vegetació natural que l’envolta i la cuida, forma refugi per la fauna, dibuixa un paisatge de formes i colors variats, fa de pantalla acústica amortint els sorolls i evita la contaminació de l’aigua. Hem d’aprendre a entendre, acceptar i a gaudir d’un estany natural on les plantes s’hi desenvolupin al seu criteri i compleixin els seu cicle natural, amb arbres caiguts, fusta morta, bardisses, etc, enlloc de voler imposar una visió humana sobre la vegetació que ha de ser neta i ordenada talment com un jardí però sense ànima, i és en aquest sentit que un estany sense una vegetació que pugui sentir-se lliure és un estany oprimit i vulgar, sense personalitat pròpia, i sens dubte el nostre estany no pot ser així.


ELS BACTERIS I LA FAUNA DE L’ESTANY

Des de bacteris a les llúdrigues tots tenen el seu paper dins l’ecosistema lacustre

Sense la presència de bacteris que redueixen els sulfats de l’aigua a sulfhídric, no hi hauria Font Pudosa, i no hi haurien els bacteris vermells del sofre que tenyeixen de vermell les aigües de l’estanyol de Can Cisó. Si no es conserva el patrimoni, es perden fenòmens naturals inigualables. Així el pagès que va extreure aigua de l’estanyol de Can Cisó per regar i en baixar el nivell de l’aigua en va provocar un esfondrament és el responsable que ara, malgrat que encara hi ha els bacteris vermells a l’aigua, aquests no arriben fins a la superfície i ja no es pot gaudir d’aquella imatge singular que captivava als humans barreja de curiositat i interès científic.

A Banyoles es donen processos naturals amb la implicació de bacteris i algues que permeten explicar els cicles de vida de compostos com el carboni, amb la formació de travertins, del ferro, a la font del Rector de Porqueres, o del sofre, com el de la font Pudosa o els recs de vimeteres. Aquest patrimoni natural al llarg de milers d’anys ha generat recursos materials per als humans que n’han extret el travertí per a construir edificis, i n’han aprofitat l’aigua de la Font Pudosa per a usos medicinals. Com que no sabem valorar la natura, hem d’utilitzar a vegades aquests símils per a fer entendre a molta gent que la natura és font de riquesa i que dedicar uns diners a cuidar-la i conservar-la no és res comparat amb tot el que ens ha donat i ens pot donar en el futur. El plaer de la recuperació d’espècies protegides singulars com la llúdriga o la tortuga d’estany no es pot comparar amb cap altre cosa. Entitats com Limnos es van fundar amb l’objectiu de recuperar aquestes espècies gairebé desaparegudes als anys 80, i per molts d’aquells joves semblava impossible recuperar allò que els humans havíem fet malbé. Anys de feina i el canvi en la sensibilització de la gent han fet molt per valorar el que tenim.

Podríem fer una llista d’espècies de fauna d’elevat valor a l’estany o que són prou singulars per a detallar-les? Es clar que podem, amb cert risc de deixar-ne algunes i sobrevalorar-ne d’altres. L’escanyapolls, un escarabat que viu als roures vells de la contrada, una libèl·lula que es diu Selysiothemis nigra, ocells com el blauet, el martinet menut, la cigonya blanca o el balquer, rèptils com la tortuga d’estany, peixos com el barb de muntanya o la bavosa de riu, mamífers com el teixó, la llúdriga o el ratpenat d’aigua i amfibis com els tritons verd i el palmat. Podríeu preguntar, quina funció tenen tots aquests animals que voleu protegir? Són necessaris? No hi ha cap espècie prescindible en una natura en estat natural i en equilibri. Totes tenen la seva funció, i en tot cas, jo també els preguntaria, quina és la funció de l’ésser humà, o per a què és útil dins la natura? Ara ens posaríem en un altre debat però cal recordar que l’home està en deute amb la natura, doncs l’ha utilitzat sempre com ha volgut, i no sempre amb el suficient respecte i consideració. D’uns éssers curiosos com els musclos d’aigua dolça, o altrament dits nàiades per la referència a les fades que tenen cura de l’aigua, que fan una funció primordial a la natura doncs filtren l’aigua i la netegen, se’n va aprofitar el nacre per a fer botons o mànecs de ganivets. També es van pescar peixos a l’Estany, des d’anguiles i tenques, a barbs i bagres, tot això controlat a l’edat mitjana pels monjos benedictins. Fins i tot les closques de tortuga d’estany van ser aprofitades pels habitants del poblat neolític de la Draga com a eina de cuina, tal com s’han trobat registres fòssils. Moltes d’aquestes espècies han arribat als nostres dies en un estat delicat de conservació per la contaminació i la pèrdua de qualitat de l’hàbitat.. Són d’aplaudir iniciatives derivades de programes de recuperació, cria en captivitat i reintroduccions que des dels anys 90 han permès recuperar a la comarca i al municipi de Banyoles espècies com la cigonya blanca, el cabirol, la llúdriga, la tortuga d’estany, el barb de muntanya o les nàiades. I tot això amb supervisió tècnica i degudament justificació dels alliberaments de cada exemplar, res de llençar animals des d’helicòpters com fa córrer la rumurologia popular, i tot amb la bona voluntat de conservar espècies emblemàtiques del nostre patrimoni natural.