Fa uns dies Tomàs Molina va fer una xerrada a Banyoles sobre canvi climàtic. La presència d’una persona mediàtica i la celebració de la Setmana de la Ciència va permetre omplir la sala del Museu Darder amb més de 150 persones, joves i gent gran, un públic entregat. La xerrada molt amena i interessant va anar desgranant totes les raons i problemàtiques del canvi climàtic, amb un home del temps en plan showman estel·lar, en molts moments superant al seu homònim del Polònia en gràcia, i en d’altres fregant la fanfarroneria. Però, enmig d’uns arguments interessants i rialles, el discurs del mediàtic va anar desgranant missatges preocupants al meu entendre. Frases com “des de Franco que no s’ha fet cap embassament”, “fem el que fem en trenta anys l’efecte del canvi climàtic serà el mateix”, “jo no soc un expert, ...però caldrien més embassaments, i la interconnexió de xarxes”, “un debat social, realista,...” El discurs de l’orador va anar desgranant un missatge concret basat en preparar-nos per aconseguir més aigua, fent més embassaments, i en assimilar conceptes com que gràcies als joves intel·ligents de la sala s’aniran inventant nous enginys per reduir l’escalfament del planeta. Penseu en vosaltres i en mantenir les vostres necessitats, no penseu en consumir menys i en que n’hi haurà menys d’aigua, sinó que l’heu d’exprimir al màxim. A mi em va semblar que el mediàtic preparava el terreny als polítics pel futur. Em podríeu prendre per paranoic, però no són arguments com aquests els que ens han portat a la crisi actual? No és el pensar només en un mateix, no estalviar, consumir innecessàriament, i fer les coses en base només al benefici econòmic el que ens ha desestabilitzat socialment. I va el senyor Molina i proposa perpetuar el model actual. D’acord que també va parlar de posar cisternes a les cases per aprofitar l’aigua de pluja, etc., però el pitjor va arribar quan va insinuar la necessitat de l’energia nuclear. No ho va dir, però se li va entendre, i sinó perquè va preguntar a la gent com faríem funcionar una dessaladora a la nit per fer aigua, un dia que no fa vent?
El pitjor de tot, per mi, és veure les persones de la sala com van tornar a casa convençudes de que hi haurà canvi climàtic, i que caldrà fer obres hidràuliques i inventar nous gins, confiant cegament en la revolució tecnològica de la societat. Davant aquesta estratègia mediàtica, jo em pregunto com i quan iniciarem la necessària revolució cultural, aquella que hauria de construir una societat més solidària, canviant els hàbits de consum, recuperant els valors morals i ètics de respecte pel que ens envolta, i reformar la societat després d’aquesta crisi. Calen urgentment persones amb criteri que liderin aquesta revolució cultural, sinó el que construïm a partir d’ara no tindrà fonaments, ni futur.
