Banyoles ha de créixer?

La nostra ciutat ha assolit recentment la xifra de més de 17.000 habitants, fet que significa un fort increment de la població en pocs anys. No obstant, aquestes dades no justifiquen el fort creixement urbanístic que estem patint. Evidentment hi ha una demanda real d’habitatge, però també és cert que en aquesta qüestió intervenen altres factors com els derivats de la famosa bombolla immobiliària. Malauradament, això respon a les demandes del mercat i no és constitutiu de cap il·legalitat, al cap i a la fi s’està construint en el sòl declarat com a urbanitzable i previst per a edificar. Alguns potser pensareu que si volem la Banyoles bonica ens hem de vendre als constructors que són el motor de l’economia. Només espero que sigueu pocs.

Un dels errors més greus del sistema d’organització municipal del país, és la lamentable dependència que tenen els municipis de les entrades de capital provinent dels impostos derivats de la construcció. Mentre això, no és canviï, i els municipis no rebin una quantitat més elevada de diners del pressupost general, no es trencarà aquesta dependència malaltissa i paràsita que corromp la política municipal. Mentre això no succeeix, cal utilitzar altres mecanismes per intervenir abans no esgotem el sòl urbanitzable de Banyoles massa ràpid, i ens trobem proposant la necessària estació d’autobusos a sobre les aigües de l’Estany. Hi ha un mecanisme que serveix per evitar això i per elaborar les previsions a 20 anys vista, i que a més ho fa d’una forma comarcal. El Pla Director Urbanístic, actualment en redacció, ha d’incorporar totes les previsions de creixement dels municipis, i ha de definir la delimitació de les zones urbanes i el seu creixement, la comunicació d’aquestes zones mitjançant infraestructures, els equipaments com ara les zones industrials i també determinar els espais oberts no urbanitzables, aquelles zones interessants per preservar pel seu valor natural. En aquest punt ICV-independents de Banyoles volem aportar conceptes en les conclusions d’aquest document, per tal que aquest Pla Director impliqui un canvi de tendència, i no es converteixi en un llast per al futur.

M’agradaria ara respondre a la pregunta inicial. Si entenem creixement com aquell creixement del qual tothom s’omple la boca, de més gent, més cases, més cotxes, més soroll, més contaminació i més consum, crec que ja hem tocat sostre, i que cal aturar-lo. Fins ara per frenar-lo s’ha intentat aplicar el criteri del creixement sostenible, un mot actualment ja desconceptualitzat per l’erosió de la demagògia política. A rel dels pobres resultats obtinguts en aquest sentit, hi ha certs sectors que ja comencen a parlar de propostes per al decreixement. Però no voldria inquietar a ningú amb aquestes insinuacions, almenys de moment, però si fer unes propostes. Per a mi, Banyoles ha de créixer, però d’una altra manera. Les persones també creixem per passar de nens a adults, i arriba un moment que ja no creixem més físicament (bé, alguns dirien que creixen en amplada, però deixem-ho com a un comentari irònic). Aleshores, com pujant de nivell, passem per un creixement personal que ens transporta a una maduresa de caràcter i responsabilitat (també accepto que això no és vàlid per totes les persones).

La nostra Banyoles ara potser ja ha arribat a aquest segon nivell, la maduresa, i la veig capaç d’acollir propostes agosarades i responsables. Per començar podríem preservar gran part de les hortes i dels recs de prop el Barri Vell o de Guèmol, descatalogar-les com a zones urbanitzables i crear un banc de terres municipal al servei de les persones que vulguin tenir un hort. Podríem també madurar els aspectes culturals i socials incentivant i reforçar la increïble xarxa d’associacions locals i explotar aspectes com la cultura, l’esport o l’educació. Banyoles mereix un veritable centre cívic o local d’entitats que aglutini una oferta d’activitats per a les entitats i les persones. Igualment cal explotar el potencial d’equipaments culturals, infravalorats fins ara, com el nou Museu Darder, el Museu Arqueològic o el Parc de la Draga que poden atreure exposicions, activitats, xerrades, per a l’atracció de les persones de la nostra ciutat i pels visitants del Barri Vell i l’Estany. Podem també atrevir-nos sense complexes amb la declaració d’un parc Natural, des de l’Estany a Sant Miquel de Campmajor, i del Revardit al riu Fluvià, amb una aposta valenta per la protecció del patrimoni natural, capaç de regular i organitzar, i no dic prohibir, les activitats que s’hi fan sovint descontrolades, encara que sigui posant-se durs en fer complir el reglament d’activitats de l’Estany, actualment en una situació d’indefinició preocupant.
Tot plegat, un munt d’iniciatives per fer que Banyoles creixi, però de veritat.

De la utopia fer-ne ingenuïtat, de la ingenuïtat una virtut, i de la virtut, política

He decidit acceptar una proposta que m’han fet per participar en un partit polític. Amics i familiars m’han aconsellat que no ho faci! No et compliquis la vida em diuen... Ara resulta que seré “polític”. Ja tinc una altra etiqueta. A més d’ecologista, ara polític, buf!
De fet, des de 1997 que participo més o menys activament en un grup ecologista local, i si alguna conclusió he pogut extreure de tota aquesta experiència és que no he estat fent res més que política. Quina ironia, no? i jo sense saber-ho.
Per a mi, tot el que impliqui crear opinió, criticar objectivament, proposar per construir ... és fer política, i a més, fer-ho des de la societat civil és essencialment la veritable política. Fer un pas endavant i implicar-se en un partit polític, és un exercici més de responsabilitat social, aquella que tenim el deure d’exercir a canvi de les llibertats que ens dóna el sistema. Crec que tothom hauria de passar per això a la vida, tenir un càrrec, encara que sigui ser president de l’escala de veïns, tresorer de la festa de barri, o delegat de classe al parvulari. Tot el que impliqui un compromís vers a societat ens enriqueix a nosaltres, i fa més rica la nostra societat. Però, en fer aquest pas, abans he hagut d’acordar amb mi mateix un compromís, un pacte. No hi ha política, ni ideals que es puguin transmetre sense respecte, i per mi el respecte no és només amb mi mateix, sinó, especialment, envers les persones amb les que tracto cada dia. Opinin el que opinin i siguin com siguin, perquè tothom té el dret de defensar els seus interessos, encara que no els compartim.
Però, ells insisteixen. Que no tens prou feina? Quins interessos hi tens?
Tots ens movem per interessos. Qui ho negui diu una mentida. Jo necessito sentir-me bé amb mi mateix. No ho puc aconseguir ni anant a esquiar cada cap de setmana, ni comprant-me un cotxe d’aquells tan bons. Jo quan em sento bé, és quan considero que faig quelcom bé per a la gent que m’envolta. Encara que ells no sàpiguen que ho faig per a ells. I no hi ha res millor que fer-ho per tots els ciutadans d’una ciutat, siguin originaris de banyoles o del senegal.
No m’agraden moltes coses de la nostra manera de fer del dia a dia. La societat actual transmet uns símptomes que al meu parer són el resultat d’una malaltia crònica que ens empeny a l’autosuïcidi col·lectiu com a poble, i especialment com a persones. Una llibertat mal entesa, una democràcia que no és, el respecte per les persones i l’entorn que s’ha perdut, el poder en mans d’uns pocs, i el futbol per distreure a una majoria de les seves misèries. Jo en sóc el primer de caure-hi quan abaixo una mica la guàrdia. Per arreglar això, se’m presenta la visió d’una societat més justa i més civilitzada entenent civilització com a la formulació d’una societat més rica ètica i moralment. Us sona allò d’un altre món és possible?
Sovint m’han preguntat que perquè em preocupava més de protegir els ocells que a les persones? Per mi la resposta és lògica, fàcil i simple. Si som capaços de desenvolupar-nos sense acabar amb les espècies animals i vegetals del planeta, haurem estat capaços de salvar a l’home, i demostrar que podem viure amb equilibri

Fa deu anys, quan em vaig iniciar en l’ecologisme la política ambiental feia vergonya. Ara segueix fent vergonya sovint, però no tanta. L’avenç ha estat espectacular i ara tothom ha entès que o som tots uns ecologistes, o la nostra societat com la que entenem ara se n’anirà en orris. Per això ara sóc optimista. He aconseguit fer del meu idealisme, de les meves utopies, i de la meva ingenuïtat la meva principal virtut. El dia que la perdi deixaré de fer política tal com s’entén ara. Per això, sorgeixen en mi sentiments de compassió quan recordo quan jo mateix fa uns anys em desesperava preguntant-me una i altra vegada com ho havíem de fer per aconseguir aquest altre món, i no trobava la resposta. Actualment, ja he entès que era la pregunta la que estava equivocada. No és “què hem de fer?”, sinó ... “quan comencem?”
I la resposta és simple: ara mateix!