dimarts, 20 de gener de 2009

La màgia de les “Llúdrigues fastigoses


Amb el crit de “llúdrigues fastigoses” el jovent de Crespià intentava escarnir i mofar-se dels rivals de l’altra costat del riu Fluvià a Esponellà al voltant dels anys 30 i 40. La rivalitat entre pobles veïns sempre ha estat una tònica, i també ho era, tal com m’ha explicat en alguna de les seves batalletes el meu avi “Quim”de Crespià. És evident que amb 80 i escaig anys, i amb aquests records sobre la llúdriga, al meu avi se li ha fet molt complicat entendre la meva passió per aquest animal i la meva insistència en la seva conservació i protecció. Però, els nets no sempre podem complaure als avis, i de fet a mi sempre m’ha agradat fer la meva sense la necessitat de donar explicacions o complaure a ningú per força.

Les llúdrigues per mi ho han estat gairebé tot, i formen part ja de la meva vida d’una forma inesborrable. M’han comportat emocions, vivències, viatges, sorpreses, responsabilitats, il·lusions, nervis, burles, conyes, ansietats, plaers, projectes futurs, amors i desamors, feines i hores perdudes, baralles i converses apassionades, nits fredes i cors calents,...tot d’ençà de fa més de 10 anys quan vaig acabar la meva carrera de biologia. L’inici d’aquest viatge apassionant va ser un estiu de 1997 quan em vaig fer soci de Limnos amb 21 anys, una entitat que des dels seus inicis tenia com a objectiu el retorn de la llúdriga a la comarca i a l’Estany. Amb l’excusa de la llúdriga i ja a Limnos he conegut gent, he fet amics, i sobretot i per sobre de tot, he aprés moltíssim i m’he fet persona, en base al respecte per la natura. Les tasques dures i poc agraïdes en el mon de l’ecologisme, sempre a contracorrent i lluitant contra el sistema, per mi han tingut la recompensa en la vessant naturalista de l’entitat.

Al 1999 vaig assistir a l’alliberament de la primera llúdriga al riu Ser a la resclosa de Serinyà. Després d’assistir a diversos censos de llúdrigues als aiguamolls de l’Empordà sense sort, el juliol del 2005 vaig veure el meu primer exemplar a la comarca, un pas fugaç per la resclosa de Martís al Fluvià. Al 2006 trobava el primer rastre a l’Estany de Banyoles a Can Morgat i ara ja es probable que hi hagi més d’un exemplar de forma regular tal com han indicat els resultats del projecte de voluntariat de Limnos sobre la llúdriga.

La meva última satisfacció, 3 llúdrigues juntes a l’Illa de Fares el passat 11 de gener ja fosquejant, nedant a menys de 10 metres de mi... una meravella... un instant de satisfacció... un punt de llum a la vida en un instant de foscor, que simplement il·lumina el camí per seguir endavant en la direcció correcta i amb la força renovada i creixent.

La llúdriga ha alimentat el meu esperit i el meu cor de passió i il·lusió, mentre que la meva tasca professional i el voluntariat ambiental amb Limnos han alimentat el meu caràcter i personalitat, i per tot plegat, ara mateix, no em fa res sentir-me una llúdriga fastigosa, perquè on hi ha llúdriga hi ha peix, aigua i vida i on hi ha vida, hi ha esperança i amor.

1 comentari:

Ramon Armengol ha dit...

Un plaer que tinguem aqusta mena d'animals en llibertat al nostre pais. I que no els haguem obligat a adaptarse al ritme que marca la civilitzacio, com hem fet am tants d'altres.

Moltes gracies per la part que et toca