No sabem crèixer i cometem un error rere un altre

Els Trens:
1o anys repetint que el Tren d'Alta velocitat era una obra desproporcionada, no útil per la majoria, massa cara, massa impactant per l'entorn, i reclamant una inversió digna en els trens de rodalies i millorar el transport públic a curta distància.

Actuament, ni tenim rodalies ni trasport públic digne, i el TAV serà una obra desfassada en inaugurar-se, i que pagarem a molt alt preu, tant ambiental, com econòmic. Ara tots volen invertir en rodalies. Massa tard, ho pagarem car.

L'aigua
20 anys reclamant al cel que cal estalviar, que hem de pendre mesures d'estalvi, millorar les canalitzacions, utilitzar l'aigua segons la que tenim, no segons les nostres incessants necessitats.

20 anys contaminant aquífers per nitrats, sobreexplotant les fonts d'aigua, i promovent un urbanisme i camps de golfs que no optimitzen els recursos.

20 anys d'incapacitat per depurar les aigües i millorar la qualitat i quantitat de l'aigua dels nostres rius

Anys lluitant perquè no es faci el transvassament de l'Ebre, perquè s'apliqui una nova cultura de l'aigua, i que l'aigua no es perd al mar.

Ara volen el transvassament del Roine, i les dessaladores per solucionar la sequera. Ningú parla d'estalvi d'aigua. Ningú parla que som país mediterrani d'ambient sec, i pluges torrencials puntuals. Quan hagim fet el transvassament i les dessaladores, seguirem malgastant l'aigua.

L'energia:
Necessitem la MAT, que ens quedarem sense llum. Enlloc d'apostar per l'energia solar, i l'estalvi energètic a cada casa.... Ja farem més nuclears, o portarem l'electricitat d'un altre lloc. A quin preu?

El petroli i el canvi climàtic:

La tecnologia ho solucionarà tot, no cal preocupar-se. Fa anys que s'avisa que això s'acaba, que em de canviar de model, i ara què...

Si obres els ulls t'adones que no ho estem fent bé, que ens enganyen, i el pitjor de tot que ens enganyem... o intentem canviar ja tot això i construim una nova cultura social més intel·ligent i respectuosa amb l'entorn, o no podrem mirar mai als nostres fills als ulls.

Ens hem oblidat d'evolucionar com a societat, pensant-nos que l'evolució només era tecnològica, que el progrés només era crèixer, i hem crescut en consum del planeta, però no hem crescut com a persones, ni com a societat, i quan passa això, normalment el resultat final del procés és l'extinció de les espècies, igual que dels pobles.

Qui planifica la Banyoles del Futur?

Fa uns dies als mitjans de comunicació ens confirmaven que ja està en tràmit l'aprovació del desdoblament de la variant de Banyoles entre Cornellà del Terri i Serinyà.
Podríem parlar molt sobre la necessitat incessant de desdoblar carreteres. S’ha de recordar que aquesta proposta converteix la carretera en un gran vial per passar de llarg la comarca, i de passada la divideix en dues meitats. La divisió la causa no només la carretera de quatre carrils, sinó que implica tot un creixement urbà al seu entorn que aglutina la gent i les activitats sobre un eix despersonificant els valors de la comarca. Només heu de circular per la carretera per comprovar que a voltant i voltant el continu urbà i industrial és imparable, convertint-nos en àrea metropolitana de Girona, i vintena corona de l’àrea metropolitana de Barcelona...

Les entitats ecologistes locals van demanar primer que no es desdoblés la carretera, i en sortir el projecte a exposició pública es va demanar que es fessin passos de fauna, actualment inexistents, molt necessaris per mantenir una mínima connectivitat ecològica entre l'Estany de Banyoles, i el Pla de Martís i Espolla.

I la connectivitat de les persones? Qui va tenir la brillant idea de proposar eliminar l'accés des de la variant a la ciutat de Banyoles pel barri de Canaleta? No s'utilitza gaire diuen... l'ajuntament sembla que ho veu bé... I així estalviem diners.

No veig necessari ni el creixement excessiu de la ciutat de Banyoles ni els desdoblaments de carreteres en molts casos. Però, cal plantejar els escenaris de futur per valorar les coses. Si Banyoles té tota la zona de sota Monestir i entorn de la carretera de Vilavenut classificada com a urbanitzable, de quina manera es gestionarà l'accés a aquesta zona. Seria lògic pensar que en un futur l'accés a la variant per Canaleta pot ser un eix principal per oxigenar el sector nord est de la ciutat. D'aquesta manera podríem utilitzar la variant de Banyoles com a una ronda de la ciutat i millorar la mobilitat. Del contrari necessitarem inventar més carreteres, i algú encara al final proposarà tapar la riera Canaleta i fer una ronda per sobre (i que consti que no m'agrada donar idees d'aquestes, hi ha molta gent que se les creu com a vàlides).

Cal mantenir l'accés a la ciutat pel barri de Canaleta, pels veïns de Canaleta, Mas Palau i Can Puig, per l’accés al Barri Vell, per millorar la vialitat de la ciutat, per tenir més opcions i alternatives en la planificació futura de la ciutat, i perquè aquest accés podria ser una alternativa per no construir una gran ronda que malmeti totes les zones d’hortes i recs de sota monestir,...
Ara és el moment de defensar aquestes qüestions, és el moment de pensar a llarg termini, això no ho pot fer la gent del carrer, és feina dels nostres gestors, i el nostre ajuntament és qui ho hauria de fer, sinó el mateix ajuntament a la llarga en pagarà les conseqüències, i els banyolins en definitiva també. Sinó que preguntin als del TGV en relació el tren de rodalies, o la línia d’alta tensió, tothom es queixa quan tot està passat, i després les coses sovint no es poden canviar i ens hem d’empassar els disbarats que els qui dirigeixen el nostre país ens encolomen per no saber planificar amb criteris de sostenibilitat ambiental.

Tota la bibliografia del Pla de l'Estany al web

Pels que ens agrada conèixer el que tenim al nostre voltant: natura, història, llegendes i xafarderies, no hi ha res com tenir una bona base d'informació. Avui s'ha presentat una eina fantàstica, amb moltes possibilitats per a un futur proper. És un catàleg en format de web on es poden consultar totes les obres, llibres, articles i escrits relacionats amb la comarca del Pla de l'Estany. El format del web és molt útil i permet fer consultes per autor, per paraules clau, per tema, etc. Cada entrada té informació sobre on hi ha una còpia orginal, i del tipus de document que és.
Aquesta obra és molt útil per a estudiants i estudiosos de la comarca, en totes les matèries, i ha estat obra de Joan Anton Abellan, amb col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans i l'AjunTament de Banyoles en el projecte.
El gran volum de dades existent és una mostra de la riquesa de la comarca, en inquietuds, en històries, en patrimoni natural, social i cultural.
Felicitats als autors.

Podeu consultar la pàgina web a http://biblio.banyoles.cat/

Felices recerques

15 de novembre Apagada general de llums

Avui hi havia programada una gran apagada de llums a tot Espanya entre les 20:00 i les 20:05 coincidit amb la setmana de la presentació d'un Informe sobre el Canvi Climàtic de la ONU a València.

Diverses entitats promocionaven l'acte, com les que formen el Movimiento Clima ( http://www.movimientoclima.org/), però també grups ecologistes locals i entitats de tota mena: ajuntaments, escoles, etc...

La incidència ha estat similar a una d'anterior, la qual va suposar una baixada de tensió d'entre 1000 i 1100 megavats. Podeu consultar la notícia. El senyor Atienza de Red Elèctrica Espanyola patia, ja que ha manifestat que en el cas de produirse una apagada de cop que suposès una disminucio d'entre 2000 i 3000 megavats de potència el sistema podria ressentir-se i provocar problemes.

http://buenosdiasplaneta.org/2007/11/15/atienza-advierte-que-la-protesta-del-apagon-puede-tener-consecuencias-graves-en-sistema-electrico/

Consultant el gràfic de REE que teniu a l'encapçalament de la notícia http://www.ree.es/index_de.html la baixada i incidencia de l'acte ha estat similar a l'anterior. Em preocupa pequè a més sembla com si abans de l'apagada i la baixada de tensió, tothom hagués engegat els parells elèctrics per consumir més i compensar. Al final resultarà que per apagar 5 minuts la llum hem provocat que abans tothom gasti molta més electricitat i l'efecte sigui el contrari del pretès. O potser el seguiment de l'apagada ha estat el doble del que es veu, perquè algus lobbis poderosos han manat engegar les màquines i consumir més energia a partir una mica abans de les 20h. No ho sabrem mai, com tantes altres coses que ens passen per alt (ens enganyen i ens deixem enganyar)

Si us he de ser sincers se m'ha passat l'hora d'apagar els llums i no he col·laborat amb l'acte. Tenia l'ordinador amb l'hora avançada i quan ho he apagat ja eren les 20:15. M'ha sabut greu al moment. Personalment però no crec en aquests actes simbòlics d'un dia o d'uns minuts. Això sí, serveixen per demostrar que si volguéssim els consumidors podriem fer canviar les tendència del mercat, si de cop i volta deixessim de comprar aquella marca que contamina o aquell producte d'usar i llençar, o de cop ens possessim a comprar menjar embolicat amb el mínim d'envas possible... El potencial és molt gran. Però som i serem incapaços d'usar-los. Hi ha molta gent a qui no li interessa, i sempre hi ha coses més importants, que si en Ronaldinho, que si Righart (no se com s'escriu), que si catalunya està perseguida, que si que te he dicho que te calles i no se quantes coses més per entretenir al públic.

Potser és que avui no tinc el dia, i estic cansat de predicar amb paraules que acaben sonant buides de realitat. Al final el Canvi Climàtic vindrà, ens gastarem milions i milions en restaurar les platges que desapareixeran, en arreglar els desperfectes dels aiguats o en subvencionar els pagessos revoltats que s'han quedat sense collita. Gastarem milions en nova tecnologia, per retirar l'excés de CO2 de l'atmòsfera i retenir-la en un altre lloc, i així compensarem la nostra incapacitat per consumir de forma responsable. La tecnologia solucionarà el problema en gran part. Però la tecnologia és una arma de doble fil, i és segurament la pitjor enemiga de la humanitat. Mentre tots els problemes els volgúem solucionar fent evolucionar la tecnologia, nosaltres ens quedarem aturats en l'homo sapiens stupidus. Ens hem oblidat d'evolucionar com a societat. El repte del canvi climàtic era una oportunitat per canviar el chip, però a qui li interessa canviar el chip. Qui vol que les persones pensin per si mateixes i prenguin desicions ...
Desconecto i me'n vaig a que em facin un rentat de cervell, a veure que fan a la televisió....

Sòl agrícola, Quin futur li espera?

Aquest era el títol d’una xerrada del JARC (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) feta a Fontcoberta el 13 de setembre amb el tema del mobbing rural com a rerefons.

En l’actualitat encara hi ha la mentalitat que el sòl agrícola és aquell que espera per ser urbanitzat. La nova llei del sòl permet prendre mesures per protegir el sòl no urbà, però cal fer un pla especial i justificar la protecció del terreny. Per tant si, el sòl agrícola és bo per fer-hi multitud de projectes i si a més, l’activitat agrària no rendeix, el sòl està condemnat sempre a estar al servei de la dinàmica de la societat. O canviem la dinàmica de la societat (una possible via de futur per a garantir el manteniment del sòl agrícola) o ens venem els camps i marxem a ciutat (des de l’òptica agrària).

Podria semblar que el valor agrícola és insignificant, però hi ha multitud de processos ecològics que depenen d’aquests espais, i encara a aquests cal afegir aquells de socials i paisatgístics, actualment de moda. La supervivència de moltes plantes i de moltes espècies d’animals que tenen poblacions escasses en zones agrícoles depèn de com es desenvolupi en el futur el sòl agrícola. Actualment ja hi ha directives europees que obliguen a protegir espais agrícoles amb aquestes espècies amenaçades per garantir-ne la seva conservació (és el cas de la Xarxa Natura 2000). Per tant, el secret de tot plegat es resumeix en dues coses:

Mantenir el sòl agrícola davant les amenaces. A la comarca hem vist com es feien extraccions d’àrids en zones agrícoles amb permisos com a millora agrícola que amagaven en realitat una activitat extractiva encoberta. Hem vist també com zones agrícoles d’interès, com el Pla de Mata, o la vall de Miànigues, acaben essent devorades pel creixement urbanístic i els polígons industrials. Les zones planes normalment són les millors per edificar i per fer-hi passar infraestructures. Com quedaran els serveis i l’ús dels camps de conreus de la zona des del terraprim d’Empordà fins la Mota després del pas del TGV, la Línia d’Alta Tensió i el desdoblament de la N-II, o del pas del gasoducte de Martorell a Figueres. Que passarà amb els horts de Banyoles, desenvolupats en sòls d’una elevada qualitat, la majoria inclosos en sòl urbanitzable, i pendents de desenvolupar.

Millorar la qualitat del sòl agrícola. Volem mantenir un sòl agrícola que genera activitats autodestructives com serien el conreu dels transgènics, l’aplicació excessiva de purins, l’especulació amb el producte derivat, la sobreutilització de conreus de regadiu en zones de secà, l’ús de productes derivats de les llavors controlades per multinacionals, pèrdua de la varietat dels conreus, etc. Malgrat tots aquests esforços per intentar rendibilitzar les explotacions amb aquestes tècniques, algú encara ara creu que en un món globalitzat podrem competir amb altres països productors, que generen productes molt més econòmics, amb mà d’obra barata i sense mesures ambientals o sanitàries. No només hem de canviar el model de producció per nosaltres, sinó per obligar als consumidors que exigeixin productes de qualitat (Aquesta seria una de les principals campanyes a iniciar a llarg termini). La solució podria passar per evitar la destrucció del sòl agrícola, però per fer això necessitem per sobre de tot demostrar que un sòl agrícola que genera producte de qualitat és la millor inversió que hi ha, pel propietari, per les persones, per l’economia i pel país.

Una visió de futur des del món ecologista?

En aquest sentit cal un canvi de mentalitat per entendre que tots volem el mateix: garantir el manteniment del sòl agrícola. Als ecologistes això ho volem per la gran importància ecològica que té el sòl agrícola. Els pagesos ho faran per mantenir la seva activitat econòmica, però cal també que s’estimin la terra. A nosaltres ni a ningú li interessa acabar amb la pagesia ni amb el sòl agrícola, perquè l’alternativa és pitjor.

Retornar al pagès que deia ser ecologista hauria de ser un objectiu a aconseguir. Possiblement aquest objectiu podria semblar actualment impossible de plantejar, a nivells de productivitat i de rendibilitat. Però considerem que precisament és el contrari, que aquesta seria una de les vies de solució. De fet, no és que el pagès hagi de ser ecologista, és que el pagès ha de tornar a poder fer de pagès.

En aquest sentit, les polítiques no ajuden. Els mateixos ecologistes en la feina d’intentar convèncer a la pagesia del valor afegit de la riquesa ecològica dels espais agraris hem comptat amb un enemic immens. La mateixa administració que amb els seus tràmits lents, la burocratització i la manca de compliment de les promeses ha fet que sovint ens hàgim quedat sense arguments. El concepte d’ajudes i subvencions per aquelles explotacions situades en zones d’interès ecològic no arriben, són lentes. L’exemple del Contracte Global d’Explotació. A la teoria podria ser un concepte molt interessant. Supeditar les ajudes europees a prendre mesures agroambientals, recuperar basses de pagès, mantenir els marges dels camps, restaurar fonts, etc. A la pràctica l’excés de burocràcia i la lentitud administrativa ho estan fent fracassar.

Els pagesos ja haurien de deixar de veure l’enemic en l’ecologista i buscar aliances. Només cal donar la volta i veure els recursos de biodiversitat i riquesa paisatgística com un valor afegit a l’activitat agrària. Hi ha moltíssims casos com el del ramader transhumant que podria oferir excursions a naturalistes. Muntar una horta social amb voluntariat sota la base d’un conreu ecològic seria un altre. Si el mercat actual de productes ecològics està massa controlat per l’etiquetatge obligat, es pot optar també per crear xarxes de productors als quals comprar directament el producte previ encàrrec. O els acords de custòdia entre entitats i propietaris per potenciar productes locals, restaurar una font, arreglar un camí antic, tot per buscar sortida a problemes ambientals, com ara restaurar una bassa degradada per recuperar les poblacions de granotes, però també per introduir el ruc català en una finca privada. Buscar també alternatives a pagès amb les energies renovables o alternatives, és a dir promocionar la biomassa, producció energia solar, ... No m’invento res, hi ha gent que ho està fent.
Res més, només afegir que el temps donarà la raó a aquells que a partir d’avui apostin per una societat que mengi millor, que compri productes de qualitat, i que exigeixi unes condicions als productors, i que exigeixi la conservació del patrimoni paisatgístic del camp. La salut i el mediambient depenen d’això, i a més crec que la conservació a casa nostra del sòl agrícola, també.

Crònica des del Perú

El mateix 15 d'agost acabava d'arribar a Lima volant des de Caracas per fer una petita estada al Perú. Havia canviat Venezuela per Perú i el contrast va ser gran. Venezuela amb un gran potencial natural i patrimonial, però amb una inseguretat ciutadana preocupant que immobilitza a qualsevol i no permet bellugar-se amb tranquilitat, em va impactar. Lima em va sorprendre per la barreja de gent, la netedat de la ciutat i la possibilitat de moure's sense problemes, o almenys els típics de qualsevol gran ciutat.
Tot esperant per fer un tour nocturn l'autobus s'estava retrassant i ja eren les 18:40, 10 minuts de retard. Dret passejo pel hall de l'hotel Carmel, fa uns instants m'he aturat a llegir un rètol que indica "zona de seguridad por sismo" enganxat en una paret de l'hotel sota una biga o paret mestre. De cop i volta el terra de la catifa es comença a bellugar. Miro a l'entorn i ningú es mou. El moviment continua i penso en un terratrèmol però em sembla massa casualitat. No sembla una bona benvinguda al país, una sacsejada d'aquestes. De cop i volta la gent es mou, apareixen els empleats de l'hotel per tranquil·litzar tothom. Això és normal diuen, dura poc. Però lluny d'aturar-se el moviment sismic s'incrementa i dura més. La cara dels empleats de recepció canvia i comencen a correr al carrer. Jo no se si envait per un atac de pànic o d'inconsciècia els segueixo caminant com si res. La sacsejada ha estat forta, el pis de l'hotel s'ha mogut molt i les làmpades s'han balancejat de mala manera durant gairebé 2 minuts.
Al carrer es comença a notar que el tremolor ha estat important, gent del país caminen plorant amb les mans a la cara, més d'un camina preocupat i el trànsit es torna impossible. Allò que semblava un simple tremolor havia estat un dels pitjors terratrèmols dels últims 50 anys.
En un moment per alleugir tensió penses en que ha estat una experiència única i curiosa. A Lima els edificis estan preparats i no s'ha tallat la llum, ni tan sols em sentit cap desperfecte. Però immediatament penses en el que pot haver passat a l'epicentre del sisme.
Durant la nit es confirmen les pitjors notícies. Pobles sencers construïts amb maons d'"adobe" de fang posats gairebé sense morter entre mig i falcats amb troncs, sota un sostre de palla o uralita evidentment no han aguantat la sotregada. Ni tan sols cases construides amb materials una mica més resistents. La zona d'Ica ha rebut l'impacte i més de 500 persones han perdut la vida.

Mentres tant la vida a Lima continua. Durant la nit la gent treballa, camina, sopa, descansa. Al dia seguent milers de turistes arriben altre cop. La ciutadela de Machu Picchu es visitada per milers de persones alienes a la desgràcia que viu el país. Només els guies en parlen una mica i parlen de l'estat de xoc que viu el país.
El contrast és increible, brutal, com a tota sudamèrica, la vida moderna -mòbils, turisme, sopars, luxe, botigues, el macdonals, el Pizza Hat, la cocacola- combinat amb la cruesa del tercer món- cases de fireta, vestits foradats, carrers, bruts, carreteres impossibles, manca de seguretat,...- tot plegat fan un mix que et provoca malestar si hi penses massa. És millor fer broma, és millor riure, millor pensar en l'experiència que podràs explicar en els sopars d'amics, tot plegat millor així per no pensar-hi massa, sovint és dolent.

A Machu Picchu també veus el contrast. Una edificació sublim, una enginyeria de canals, antisísmica, terrasses antierosió, i uns coneixements d'astronomia sorprenents, contrasten amb l'impacte de milers de trepitjades diàries per cada racó de l'espai, en les tones de deixalles acumulades a Aguascalientes, en la incapacitat dels visitants -la majoria europeus aparentment cultes- de separar les deixalles inorgàniques de les orgàniques en unes escombraries perfectament identificades.
Una abraçada, Perú. Una país fantàstic, hi he estat només quatre dies, però segur que hi tornaré.

On són els collverds de l'Estany?

Feia dies que necessitava una passejada per l’Estany. No és el mateix fer-la en cotxe, ni en bicicleta, ni corrents. A peu tot agafa un altre ritme. Aprofitant un diumenge d’un cap de setmana una mica lliure d’activitats, fet no gaire normal, vaig a fer una passejada per l’Estany. No és habitual ja que la gran quantitat de gent que hi ha pel camí, a peu, corrents, nedant, banyant-se, menjant, fent pic-nic o pescant fa que d’una manera o una altra acabi la volta una mica alterat. Començo per la zona urbana, així el tros més dur passa primer, i també a aquesta hora hi ha menys gent. El xivarri de la gent banyant-se al Club o als banys espanta a les bèsties i l’aigua apareix nua de vida, però plena de color. Al fons les taques blanques del gavians trenquen el silenci animal.

M’acosto a una zona de jonca i balca entre pesqueres. Fa uns mesos hi van criar unes fotges, aquells ocells negres semblants a un ànec amb el bec blanc. Van néixer tres pollets que van durar una setmana. Van desaparèixer com engolits per l’Estany. Primer penses que se’ls han menjat els gavians. Ho podrien fer. Però tan a la riba no s’hi acosten, i les fotges troben refugi entre la vegetació. Podria ser un visó americà o una rata. Però no se’ls menjaria tots tres amb tanta facilitat. Que queda que no veiem, que apareix del no res, allò que més s’assembla al drac de Banyoles, la bèstia que està deixant sense vida l’Estany... allò que espanta a fotges, polles, ànecs i cabussets a l’Estany? L’ombra del black-bass apareix sota la superfície de l’aigua, mirant de reüll i et fa saber que estàs al seu territori. Sorgint del fons de l’Estany, amb una voracitat capaç d’engolir ratbufos, granotes, altres peixos, fins i tot de la seva mateixa espècie, pollets i petits ocells sencers, fa acte de presència l’exterminador. Ell ha acabat amb tota aquesta fauna a l’Estany.

Arribem a la pesquera de Can Lero a l’Oficina de Turisme i podem veure els primers ànecs. Però res més semblant a una visió idíl·lica de la natura, aquella imatge s’ens apareix com la més gran de les incoherències de la natura. Una comunió d’ànecs híbrids de granja, amb animals semisalvatges, espècies exòtiques com l’oca egípcia, ànecs albins, oques i demés bestiar competeixen per un bocí de pa renegant del seu esperit lliure i rebaixant-se a una dependència malaltissa de l’aport d’aliment que ofereix la ma humana. Ma amiga i ma traïdora a la vegada que sotmet de forma subconscient a unes víctimes massa preocupades per viure, com per recordar-se del seu passat assilvestrat. Passem de llarg de tan imatge trista, que només es perdona pels somriures que poden fer arrancar de les criatures que innocents elles participen de ben petites en la construcció d’una desdibuixada societat humana.

Arribo a la zona dels desmais on unes poques fotges i uns morells cap-roig m’alegren el dia, però segueixo sense veure més d’una desena de collverds. Alguna parella perduda busca aliment entre els pescadors, mirant de reüll la canya i l’esquer.

A la part natural del sector occidental del llac, al municipi de Porqueres, espero trobar més ocells a l’aigua. Però el fort pendent dels marges de la riba , i la combinació d’unes aigües massa carbonatades i amb pocs nutrients, fa que els ocells no hi trobin menjar i marxin. No obstant, malgrat no trobar-hi menjar seria un bon lloc per descansar-hi tranquil·lament i fer-hi la migdiada. Que estrany? De cop però m’adono que no estic sol enmig de la natura. Enllà dels canyissos i a pocs metres de la riba un grup de caiacs passen de forma juganera, entre crits i xisclets, la pau s’enterboleix, i ja no hi ha màgia. Bé, ha estat un moment i prou. I ara una barca de turistes a rem, i ara la barca de la Creu Roja desfogant el motor a tota vela, tot el dia. Ara em recordo del dia que la vaig veure circular de nit per l’estany il·luminant la riba amb un focus en plena època de cria. M’he d’estranyar que no hi hagi ànecs?

Arribo a La Draga, i tot i la calor, de seguida el camí és fa estimar per l’ombra de salzes i pollancres, i l’elegància dels verns a la riba de l’aigua. Una aigua estancada d’un color verd gris apareix esquitxada de larves de mosquit, és un ambient ideal, i a la zona no s’hi veuen ni granotes, ni peixos. Massa poca aigua i poc oxigen. Massa black bass per les granotes.

I així on són els ànecs? Reculo com buscant l’arca de Noe, i m’arribo fins a les noves llacunes de Can Morgat. L’itinerari permet disfrutar d’un lloc privilegiat. M’aturo al mirador esperant alguna sorpresa. Un curiós camesllargues, s’aixeca un elegant bernat pescaire, algun pollet despentinat de polla d’aigua pasturant, uns jovenets de fotja darrera una mare atabalada,.. buf quina sensació!. Al cap d’un moment un grup de corriols petit i els seus joves de l’any aterren al fang de davant el mirador, i diversos cabussets emergeixen com embogits d’entre les aigües, cercant aquell moment de respir que no troben a sota el líquid revitalitzant. Quina vida, i també collverds, i tants collverds. Els compto. Més de 80 collverds en una i una vintena en una altra. Ara ja se on són els collverds.

On estan tranquils per poder canviar el plomatge durant la muda de tardor. Estan aquí on la gent que ve se’ls estima. Estan aquí tot i ser un lloc més petit perquè hi troben un respir, un refugi, una llar. Marxen de l’Estany i ho canvien per una bassa artificial amb aigua neta, però tranquil·la. Millor pels ànecs. Fantàstic per les llacunes de Can Morgat. Trist per l’Estany. Trist per les persones. Que estem fent...? Que els estem fent? Que ens estem fent? Aquesta és una faula d’un dia d’estiu qualsevol, d’un any qualsevol, d’un estany qualsevol, on un aneguet lleig cercava un estany màgic per convertir-se en cigne, i va acabar com un passerell buscant nous estanys on algun dia convertir-se en un ànec de veritat.

6 d’agost de 2007