El mateix 15 d'agost acabava d'arribar a Lima volant des de Caracas per fer una petita estada al Perú. Havia canviat Venezuela per Perú i el contrast va ser gran. Venezuela amb un gran potencial natural i patrimonial, però amb una inseguretat ciutadana preocupant que immobilitza a qualsevol i no permet bellugar-se amb tranquilitat, em va impactar. Lima em va sorprendre per la barreja de gent, la netedat de la ciutat i la possibilitat de moure's sense problemes, o almenys els típics de qualsevol gran ciutat.
Tot esperant per fer un tour nocturn l'autobus s'estava retrassant i ja eren les 18:40, 10 minuts de retard. Dret passejo pel hall de l'hotel Carmel, fa uns instants m'he aturat a llegir un rètol que indica "zona de seguridad por sismo" enganxat en una paret de l'hotel sota una biga o paret mestre. De cop i volta el terra de la catifa es comença a bellugar. Miro a l'entorn i ningú es mou. El moviment continua i penso en un terratrèmol però em sembla massa casualitat. No sembla una bona benvinguda al país, una sacsejada d'aquestes. De cop i volta la gent es mou, apareixen els empleats de l'hotel per tranquil·litzar tothom. Això és normal diuen, dura poc. Però lluny d'aturar-se el moviment sismic s'incrementa i dura més. La cara dels empleats de recepció canvia i comencen a correr al carrer. Jo no se si envait per un atac de pànic o d'inconsciècia els segueixo caminant com si res. La sacsejada ha estat forta, el pis de l'hotel s'ha mogut molt i les làmpades s'han balancejat de mala manera durant gairebé 2 minuts.
Al carrer es comença a notar que el tremolor ha estat important, gent del país caminen plorant amb les mans a la cara, més d'un camina preocupat i el trànsit es torna impossible. Allò que semblava un simple tremolor havia estat un dels pitjors terratrèmols dels últims 50 anys.
En un moment per alleugir tensió penses en que ha estat una experiència única i curiosa. A Lima els edificis estan preparats i no s'ha tallat la llum, ni tan sols em sentit cap desperfecte. Però immediatament penses en el que pot haver passat a l'epicentre del sisme.
Durant la nit es confirmen les pitjors notícies. Pobles sencers construïts amb maons d'"adobe" de fang posats gairebé sense morter entre mig i falcats amb troncs, sota un sostre de palla o uralita evidentment no han aguantat la sotregada. Ni tan sols cases construides amb materials una mica més resistents. La zona d'Ica ha rebut l'impacte i més de 500 persones han perdut la vida.
Mentres tant la vida a Lima continua. Durant la nit la gent treballa, camina, sopa, descansa. Al dia seguent milers de turistes arriben altre cop. La ciutadela de Machu Picchu es visitada per milers de persones alienes a la desgràcia que viu el país. Només els guies en parlen una mica i parlen de l'estat de xoc que viu el país.
El contrast és increible, brutal, com a tota sudamèrica, la vida moderna -mòbils, turisme, sopars, luxe, botigues, el macdonals, el Pizza Hat, la cocacola- combinat amb la cruesa del tercer món- cases de fireta, vestits foradats, carrers, bruts, carreteres impossibles, manca de seguretat,...- tot plegat fan un mix que et provoca malestar si hi penses massa. És millor fer broma, és millor riure, millor pensar en l'experiència que podràs explicar en els sopars d'amics, tot plegat millor així per no pensar-hi massa, sovint és dolent.
A Machu Picchu també veus el contrast. Una edificació sublim, una enginyeria de canals, antisísmica, terrasses antierosió, i uns coneixements d'astronomia sorprenents, contrasten amb l'impacte de milers de trepitjades diàries per cada racó de l'espai, en les tones de deixalles acumulades a Aguascalientes, en la incapacitat dels visitants -la majoria europeus aparentment cultes- de separar les deixalles inorgàniques de les orgàniques en unes escombraries perfectament identificades.
Una abraçada, Perú. Una país fantàstic, hi he estat només quatre dies, però segur que hi tornaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada