dilluns, 17 de setembre de 2007

Sòl agrícola, Quin futur li espera?



Aquest era el títol d’una xerrada del JARC (Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya) feta a Fontcoberta el 13 de setembre amb el tema del mobbing rural com a rerefons.

En l’actualitat encara hi ha la mentalitat que el sòl agrícola és aquell que espera per ser urbanitzat. La nova llei del sòl permet prendre mesures per protegir el sòl no urbà, però cal fer un pla especial i justificar la protecció del terreny. Per tant si, el sòl agrícola és bo per fer-hi multitud de projectes i si a més, l’activitat agrària no rendeix, el sòl està condemnat sempre a estar al servei de la dinàmica de la societat. O canviem la dinàmica de la societat (una possible via de futur per a garantir el manteniment del sòl agrícola) o ens venem els camps i marxem a ciutat (des de l’òptica agrària).

Podria semblar que el valor agrícola és insignificant, però hi ha multitud de processos ecològics que depenen d’aquests espais, i encara a aquests cal afegir aquells de socials i paisatgístics, actualment de moda. La supervivència de moltes plantes i de moltes espècies d’animals que tenen poblacions escasses en zones agrícoles depèn de com es desenvolupi en el futur el sòl agrícola. Actualment ja hi ha directives europees que obliguen a protegir espais agrícoles amb aquestes espècies amenaçades per garantir-ne la seva conservació (és el cas de la Xarxa Natura 2000). Per tant, el secret de tot plegat es resumeix en dues coses:

Mantenir el sòl agrícola davant les amenaces. A la comarca hem vist com es feien extraccions d’àrids en zones agrícoles amb permisos com a millora agrícola que amagaven en realitat una activitat extractiva encoberta. Hem vist també com zones agrícoles d’interès, com el Pla de Mata, o la vall de Miànigues, acaben essent devorades pel creixement urbanístic i els polígons industrials. Les zones planes normalment són les millors per edificar i per fer-hi passar infraestructures. Com quedaran els serveis i l’ús dels camps de conreus de la zona des del terraprim d’Empordà fins la Mota després del pas del TGV, la Línia d’Alta Tensió i el desdoblament de la N-II, o del pas del gasoducte de Martorell a Figueres. Que passarà amb els horts de Banyoles, desenvolupats en sòls d’una elevada qualitat, la majoria inclosos en sòl urbanitzable, i pendents de desenvolupar.

Millorar la qualitat del sòl agrícola. Volem mantenir un sòl agrícola que genera activitats autodestructives com serien el conreu dels transgènics, l’aplicació excessiva de purins, l’especulació amb el producte derivat, la sobreutilització de conreus de regadiu en zones de secà, l’ús de productes derivats de les llavors controlades per multinacionals, pèrdua de la varietat dels conreus, etc. Malgrat tots aquests esforços per intentar rendibilitzar les explotacions amb aquestes tècniques, algú encara ara creu que en un món globalitzat podrem competir amb altres països productors, que generen productes molt més econòmics, amb mà d’obra barata i sense mesures ambientals o sanitàries. No només hem de canviar el model de producció per nosaltres, sinó per obligar als consumidors que exigeixin productes de qualitat (Aquesta seria una de les principals campanyes a iniciar a llarg termini). La solució podria passar per evitar la destrucció del sòl agrícola, però per fer això necessitem per sobre de tot demostrar que un sòl agrícola que genera producte de qualitat és la millor inversió que hi ha, pel propietari, per les persones, per l’economia i pel país.

Una visió de futur des del món ecologista?

En aquest sentit cal un canvi de mentalitat per entendre que tots volem el mateix: garantir el manteniment del sòl agrícola. Als ecologistes això ho volem per la gran importància ecològica que té el sòl agrícola. Els pagesos ho faran per mantenir la seva activitat econòmica, però cal també que s’estimin la terra. A nosaltres ni a ningú li interessa acabar amb la pagesia ni amb el sòl agrícola, perquè l’alternativa és pitjor.

Retornar al pagès que deia ser ecologista hauria de ser un objectiu a aconseguir. Possiblement aquest objectiu podria semblar actualment impossible de plantejar, a nivells de productivitat i de rendibilitat. Però considerem que precisament és el contrari, que aquesta seria una de les vies de solució. De fet, no és que el pagès hagi de ser ecologista, és que el pagès ha de tornar a poder fer de pagès.

En aquest sentit, les polítiques no ajuden. Els mateixos ecologistes en la feina d’intentar convèncer a la pagesia del valor afegit de la riquesa ecològica dels espais agraris hem comptat amb un enemic immens. La mateixa administració que amb els seus tràmits lents, la burocratització i la manca de compliment de les promeses ha fet que sovint ens hàgim quedat sense arguments. El concepte d’ajudes i subvencions per aquelles explotacions situades en zones d’interès ecològic no arriben, són lentes. L’exemple del Contracte Global d’Explotació. A la teoria podria ser un concepte molt interessant. Supeditar les ajudes europees a prendre mesures agroambientals, recuperar basses de pagès, mantenir els marges dels camps, restaurar fonts, etc. A la pràctica l’excés de burocràcia i la lentitud administrativa ho estan fent fracassar.

Els pagesos ja haurien de deixar de veure l’enemic en l’ecologista i buscar aliances. Només cal donar la volta i veure els recursos de biodiversitat i riquesa paisatgística com un valor afegit a l’activitat agrària. Hi ha moltíssims casos com el del ramader transhumant que podria oferir excursions a naturalistes. Muntar una horta social amb voluntariat sota la base d’un conreu ecològic seria un altre. Si el mercat actual de productes ecològics està massa controlat per l’etiquetatge obligat, es pot optar també per crear xarxes de productors als quals comprar directament el producte previ encàrrec. O els acords de custòdia entre entitats i propietaris per potenciar productes locals, restaurar una font, arreglar un camí antic, tot per buscar sortida a problemes ambientals, com ara restaurar una bassa degradada per recuperar les poblacions de granotes, però també per introduir el ruc català en una finca privada. Buscar també alternatives a pagès amb les energies renovables o alternatives, és a dir promocionar la biomassa, producció energia solar, ... No m’invento res, hi ha gent que ho està fent.
Res més, només afegir que el temps donarà la raó a aquells que a partir d’avui apostin per una societat que mengi millor, que compri productes de qualitat, i que exigeixi unes condicions als productors, i que exigeixi la conservació del patrimoni paisatgístic del camp. La salut i el mediambient depenen d’això, i a més crec que la conservació a casa nostra del sòl agrícola, també.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hvala za intiresnuyu iformatsiyu