divendres, 9 de febrer de 2007

De la utopia fer-ne ingenuïtat, de la ingenuïtat una virtut, i de la virtut, política


He decidit acceptar una proposta que m’han fet per participar en un partit polític. Amics i familiars m’han aconsellat que no ho faci! No et compliquis la vida em diuen... Ara resulta que seré “polític”. Ja tinc una altra etiqueta. A més d’ecologista, ara polític, buf!
De fet, des de 1997 que participo més o menys activament en un grup ecologista local, i si alguna conclusió he pogut extreure de tota aquesta experiència és que no he estat fent res més que política. Quina ironia, no? i jo sense saber-ho.
Per a mi, tot el que impliqui crear opinió, criticar objectivament, proposar per construir ... és fer política, i a més, fer-ho des de la societat civil és essencialment la veritable política. Fer un pas endavant i implicar-se en un partit polític, és un exercici més de responsabilitat social, aquella que tenim el deure d’exercir a canvi de les llibertats que ens dóna el sistema. Crec que tothom hauria de passar per això a la vida, tenir un càrrec, encara que sigui ser president de l’escala de veïns, tresorer de la festa de barri, o delegat de classe al parvulari. Tot el que impliqui un compromís vers a societat ens enriqueix a nosaltres, i fa més rica la nostra societat. Però, en fer aquest pas, abans he hagut d’acordar amb mi mateix un compromís, un pacte. No hi ha política, ni ideals que es puguin transmetre sense respecte, i per mi el respecte no és només amb mi mateix, sinó, especialment, envers les persones amb les que tracto cada dia. Opinin el que opinin i siguin com siguin, perquè tothom té el dret de defensar els seus interessos, encara que no els compartim.
Però, ells insisteixen. Que no tens prou feina? Quins interessos hi tens?
Tots ens movem per interessos. Qui ho negui diu una mentida. Jo necessito sentir-me bé amb mi mateix. No ho puc aconseguir ni anant a esquiar cada cap de setmana, ni comprant-me un cotxe d’aquells tan bons. Jo quan em sento bé, és quan considero que faig quelcom bé per a la gent que m’envolta. Encara que ells no sàpiguen que ho faig per a ells. I no hi ha res millor que fer-ho per tots els ciutadans d’una ciutat, siguin originaris de banyoles o del senegal.
No m’agraden moltes coses de la nostra manera de fer del dia a dia. La societat actual transmet uns símptomes que al meu parer són el resultat d’una malaltia crònica que ens empeny a l’autosuïcidi col·lectiu com a poble, i especialment com a persones. Una llibertat mal entesa, una democràcia que no és, el respecte per les persones i l’entorn que s’ha perdut, el poder en mans d’uns pocs, i el futbol per distreure a una majoria de les seves misèries. Jo en sóc el primer de caure-hi quan abaixo una mica la guàrdia. Per arreglar això, se’m presenta la visió d’una societat més justa i més civilitzada entenent civilització com a la formulació d’una societat més rica ètica i moralment. Us sona allò d’un altre món és possible?
Sovint m’han preguntat que perquè em preocupava més de protegir els ocells que a les persones? Per mi la resposta és lògica, fàcil i simple. Si som capaços de desenvolupar-nos sense acabar amb les espècies animals i vegetals del planeta, haurem estat capaços de salvar a l’home, i demostrar que podem viure amb equilibri
Fa deu anys, quan em vaig iniciar en l’ecologisme la política ambiental feia vergonya. Ara segueix fent vergonya sovint, però no tanta. L’avenç ha estat espectacular i ara tothom ha entès que o som tots uns ecologistes, o la nostra societat com la que entenem ara se n’anirà en orris. Per això ara sóc optimista. He aconseguit fer del meu idealisme, de les meves utopies, i de la meva ingenuïtat la meva principal virtut. El dia que la perdi deixaré de fer política tal com s’entén ara. Per això, sorgeixen en mi sentiments de compassió quan recordo quan jo mateix fa uns anys em desesperava preguntant-me una i altra vegada com ho havíem de fer per aconseguir aquest altre món, i no trobava la resposta. Actualment, ja he entès que era la pregunta la que estava equivocada. No és “què hem de fer?”, sinó ... “quan comencem?”
I la resposta és simple: ara mateix!